Desescalada territorial

La proposta del govern de la Generalitat perquè les regions sanitàries de Girona, Lleida i Catalunya Central, així com les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf, i la subcomarca del Baix Montseny avancin a la fase 1 de desconfinament i la resta de l’àrea metropolitana a una fase intermèdia entre 0 i 1 és una demostració que la gestió de la pandèmia del coronavirus, efectivament, no ha entès mai de fronteres polítiques, ni les de Catalunya, ni les d’Espanya, ni les d’Europa, ni les nacionals, ni les provincials. Entén de criteris sanitaris. Per això el plantejament de desconfinar sobre la base de les nou regions sanitàries catalanes –i no les quatre províncies– no era caprici ni plantejament polític, sinó gestió racional des del punt de vista sanitari. De la mateixa manera que, ara, la proposta de fase 1 per a tres regions sanitàries, dues comarques i una subcomarca és fruit d’un microanàlisi sobre territoris equiparables en termes de densitat, mobilitat i situació epidèmica.

El missatge de fons no és nou, però sí persistent, i és que ningú coneix la terra com qui la treballa, i en aquest cas, qui té no només les dades epidemiològiques, sinó també el coneixement de l’especificitat de cada territori, la seva capacitat de resposta sanitària, la distribució i densitat de la població, les condicions de mobilitat, les necessitats particulars i, en definitiva, les eines per fer la millor anàlisi i per planificar cada pas de la forma més segura i eficient no és el Ministerio de Sanidad o La Moncloa, sinó el Departament de Salut i el govern de la Generalitat. I això, que Madrid va rebutjar durant l’escalada i sembla arrossegat a acceptar ara en el desconfinament, és en definitiva un dels principis que donen tot el sentit a l’autogovern, enfront de la visió centralista i autoritària del poder, que és la que caracteritza sense remei l’adn de l’Estat espanyol.