El virus ens posa a prova

L’evolució de la pandèmia de Covid-19 no ha estat bona des que, fa dos mesos, es va aixecar l’estat d’alarma a tot l’Estat. Catalunya, malgrat tota la feina que s’està fent de cribratges, tests massius, seguiments i altres tipus de mesures, no n’ha estat una excepció. Les xifres de casos nous, l’índex d’incidència per habitant, el nombre d’hospitalitzacions, el degoteig de morts, tots els indicadors pugen, no tant com ho van fer la primavera passada, però ho fan amb intensitat creixent i ara mateix quasi tot el territori (excepte set comarques) es troba en situació de risc alt de contagi del virus. La fotografia no és dramàtica, encara, però la seqüència de l’estiu és clarament negativa i tots els indicis apunten a un empitjorament de la situació epidemiològica. Les advertències de mesures més dràstiques del president Torra fa uns dies i les emfàtiques crides al seny tant del secretari de Salut Pública català, Josep Maria Argimon, com del director del Cecor espanyol, Fernando Simón, no són gratuïtes.

La tendència no és bona i el fet que d’aquí a només tres setmanes comenci el curs escolar, amb tot el que comporta de contacte social i de complexitat afegida a la gestió de la pandèmia, ens situa en un moment clau per mirar d’evitar mals majors. És evident que la vida no s’atura, l’economia no es pot tancar, la gent ha de treballar per viure i tothom, no només els joves, intenta conviure en societat, però també és cert que el virus no marxa, no deixa de buscar hostes on fer-se fort, desenvolupar-se i expandir-se; no deixa de matar. Són dues realitats condemnades a conviure durant els pròxims mesos, mentre no arribi la vacuna. I si volem evitar que aquesta convivència ens retorni a l’escenari dramàtic de la primavera passada, tota la societat en conjunt hi ha de posar des d’ara mateix més seny i prudència, insistir més que mai en les mesures de protecció i higiene, reduir el contacte social i evitar aglomeracions i reunions nombroses. És l’únic camí.