L’absolució de Trapero i el Tribunal Suprem

La sentència absolutòria del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero; de la intendent Teresa Laplana, de l’exsecretari general d’Interior Cèsar Puig i de l’exdirector general del cos policial Pere Soler constata el que tothom va poder veure durant el judici, llevat de Concepción Espejel. Les acusacions de la fiscalia, que van passar de la rebel·lió a la sedició i alternativament a la desobediència, es fonamentaven en les conjectures, percepcions i hipòtesis, per no dir directament fabulacions, del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos i del tinent coronel Daniel Baena. Els dos testimonis fonamentals de l’acusació van mostrar una animadversió manifesta cap a Trapero, però no van aportar ni una sola prova dels fets de què l’acusaven, perquè no n’hi havia. La sentència, en aquest sentit, és contundent i representa un revés monumental a les tesis de la fiscalia, que es basen els informes i declaracions dels dos càrrecs de la Guàrdia Civil.

La resolució de l’Audiencia Nacional xoca frontalment amb aspectes troncals de la sentència emesa pel Tribunal Suprem per condemnar els líders independentistes empresonats, en assegurar que no queda acreditat que la cúpula dels Mossos “intentés impedir o dificultar el compliment de les resolucions del Tribunal Constitucional, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o de la fiscalia.” La contradicció es fa evident en el cas de Quim Forn, aleshores conseller d’Interior, a qui el Suprem condemna perquè considera provat que va posar els Mossos al servei del referèndum de l’1 d’octubre. La sentència, filtrada a la premsa abans de ser comunicada a les parts, desmunta el relat ordit per les més altes instàncies de la fiscalia, desmunta els arguments del Suprem i ressalta la injustícia comesa contra els presos polítics, però no podem oblidar que no és ferma, ni unànime. El vot particular de la presidenta del tribunal s’alinea amb la fiscalia, que ara ha de decidir si presenta recurs.