El problema no és la violència

Les últimes setmanes hem assistit a una onada de protestes al carrer que han estat l’expressió espontània d’un profund malestar social. L’empresonament del raper Pablo Hasél ha estat l’espurna d’aquest moviment com a exemple –no pas únic– de mutilació d’un element troncal de la democràcia com és el dret a la llibertat d’expressió. Però la protesta ha anat més enllà, senyalant altres forats negres del sistema, com ara una crisi de l’habitatge imparable l’última dècada, una taxa d’atur juvenil que ha crescut un 43% en l’últim any i uns índexs de pobresa que no paren de créixer. Es tracta de problemes estructurals greus, que afecten la vida de centenars de milers de ciutadans, que estan detectats fa temps, però que, per uns motius o altres, l’acció de govern no sembla tenir la voluntat o la capacitat de combatre amb tota la determinació. El malestar social, doncs, està justificat i aquests dies s’ha manifestat amb diversos graus d’intensitat, també amb virulència fins al punt que les accions més violentes, el saqueig de comerços i les actuacions policials han acabat adquirint un protagonisme exagerat.

És possible que l’existència de grups reduïts d’anarquistes o d’antisistema capaços de convertir una protesta més o menys contundent en una mena guerrilla urbana sigui un problema que calgui analitzar. I és possible també que el futur govern de Catalunya hagi de revisar el model policial per millorar-lo tant com calgui. Però ni la necessària discussió del model policial pot interposar-se en les negociacions del pacte de legislatura dels partits independentistes del Parlament, ni l’incendi d’un vehicle de la Guàrdia Urbana de Barcelona o unes quantes nits d’enfrontaments entre manifestants i Mossos als carrers han de desviar l’atenció de la qüestió de fons, que és el malestar social i els greus problemes que el motiven, perquè són aquests els que han d’estar al bell mig del debat públic i sobretot de l’acció política que ha d’intentar corregir-los.