El fracàs de la UE amb les vacunes
La Unió Europea (UE) està a punt de demostrar, un cop més, que és una institució lligada de mans i peus i que ni en una situació d’emergència sanitària com l’actual és capaç de tirar endavant amb eficàcia allò que els estats que la formen –contràriament al que és habitual, perquè prefereixen anar per lliure– havien acordat delegar-li de manera unànime: la compra i la distribució de les vacunes contra la Covid-19. Tres mesos després que es comencessin a posar els primers vaccins, just el 5% dels ciutadans de la unió estan immunitzats –molt lluny dels percentatges d’altres països com el Regne Unit, els Estats Units o Israel– i, el que és més greu, l’arribada i la distribució dels antivirus no acaba de rutllar, sotmesa al mercadeig que imposen les grans companyies farmacèutiques. Els incompliments de contractes –més algunes empreses que altres, certament– són a l’ordre del dia des del primer moment, amb episodis tan lamentables com el d’aquesta setmana que s’han localitzat en un magatzem d’Itàlia gairebé 30 milions de dosis d’AstraZeneca amb destinació incerta, que, malauradament, recorden pràctiques mafioses.
La UE, a més, ha pecat, podríem dir, d’ingenuïtat quan ha permès l’exportació de 78 milions de dosis, que haurien estat suficients perquè, a hores d’ara, el percentatge de vacunació fos molt més alt a tot Europa. Certament, la UE ha estat solidària permetent que s’exportessin vaccins a països pobres, però no ha lluitat prou pels seus drets quan les farmacèutiques han enviat dosis a algunes economies desenvolupades com la britànica o l’americana que, al contrari dels europeus, eren ben insolidàries amb la resta del món.
El desastre de gestió de la UE ha acabat repercutint en el procés de vacunació a Catalunya, on, a causa també de les incongruències del govern espanyol, determinats col·lectius de risc continuen, a hores d’ara, sense haver rebut cap dosi.