La taula de diàleg neix coixa
La divisió entre les dues ànimes que conformen el govern de la Generalitat s’ha fet present, de nou i amb força, amb motiu de la reunió avui de la mesa de diàleg amb el govern espanyol. No és nou que ERC i Junts fan lectures diferents del moment que viu el país i de l’estratègia a seguir, i tampoc ho és que aquestes discrepàncies inclouen de manera central la credibilitat de l’esmentada mesa de diàleg com a eina per resoldre el conflicte. S’intuïa que aquesta qüestió perseguiria la coalició de govern i l’estabilitat de l’executiu durant tot el mandat. I així i tot resulta molt decebedor comprovar les dificultats de les dues formacions per remar en la mateixa direcció, ni tan sols seguint els termes que ells mateixos van fixar en el pacte de govern després de tres llargs mesos de maduració. ERC pot esgrimir, amb raó, que l’equivalència ministres-consellers dona més força i rellevància a la mesa, i Junts pot defensar, també amb raó, que el pacte no diu enlloc que els negociadors hagin de ser consellers, com va passar en la primera reunió a La Moncloa.
El que és obvi per a tothom és que aquesta discussió és tan impròpia com els malabarismes de Pedro Sánchez per situar-se al mateix temps a dins i a fora de la reunió, i que hauria d’haver estat resolta internament fa temps, no només per evitar la sensació de crisi interna i fragilitat que es va transmetre ahir, sinó per posar el focus allà on té més sentit posar-lo, que és el contingut de la negociació amb el govern espanyol. En tot cas, ni la mesa de diàleg ni el govern de Pere Aragonès surten ben parats d’aquest episodi. D’una banda, la reunió d’avui al Palau de la Generalitat se celebrarà entre retrets, acusacions i, sobretot, amb una part significativa de l’independentisme exclòs de la taula. De l’altra, el president Aragonès ha fet un cop d’autoritat davant el seu soci de govern, però avui estarà una mica més sol davant un interlocutor absolutament enrocat, i l’executiu que presideix projecta més ombres que llums.