Bany de realitat i pas enrere en l’anglès
La renúncia del govern a exigir un nivell B2, de coneixement bàsic, d’una tercera llengua –anglès, francès, alemany o italià– als universitaris catalans per graduar-se és la constatació d’un fracàs, encara que en realitat impliqui pocs canvis. Pot suposar un pas enrere en la competència lingüística, fet especialment remarcable pel que fa a l’anglès, perquè és imprescindible per desenvolupar-se en qualsevol àmbit, no ja en el futur, sinó en el present. El fet que el nou decret deixi en mans de cada universitat la decisió respecte de quina tercera llengua exigeix, quin nivell demana i com l’avalua, accentua, a més, la possibilitat d’un cert element de mercadeig a la recerca de matrícules. Podria ser, si no s’arriba a un punt d’acord entre universitats, un factor que faci augmentar el desequilibri i la desigualtat pel que fa a les competències lingüístiques.
La reculada del govern, que respon a una petició del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), on hi ha representades les dotze universitats i la Generalitat, s’argumenta en el fet que, en realitat, entre un 20 i un 25 per cent dels estudiants no podrien acreditar el nivell B2 en una tercera llengua, malgrat que l’exigència d’aquest requisit respon a una llei aprovada el 2014, fa set anys; set cursos acadèmics. El bany de realitat que representa que un de cada cinc o un de cada quatre universitaris catalans arribin al final del grau sense poder acreditar un nivell bàsic d’anglès (o de francès, alemany o italià) és, es miri com es miri, la constatació d’un fracàs. Set anys ha estat prou temps per haver esmerçat els recursos necessaris perquè es pogués complir l’exigència. I no només en l’àmbit universitari, sinó fonamentalment en l’educació primària i en l’ensenyament secundari. Avui ja no hauria de ser argument que el requisit de coneixement d’una tercera llengua a final de grau discrimina perquè no tothom es pot permetre extraescolars d’anglès durant la primària i la secundària. Ja no haurien de ser necessàries.