Cocapitalitat cultural: política d’aparador

Des del novembre passat, Barcelona ostenta de nou el títol, més honorífic que efectiu, de cocapital cultural i científica de l’Estat espanyol, com ja va ser-ho entre el 2004 i el 2011, durant el mandat del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Aparentment, la intenció és bona –l’equilibri territorial, tradicionalment en precari a l’Espanya radial– i no són necessaris gaires arguments, davant l’evidència que Barcelona és un dels grans pols de la indústria cultural i de la creativitat a l’Estat espanyol, sense oblidar tampoc la recerca i la divulgació científiques. Però les bones paraules i les fotos del ministre Iceta i l’alcaldessa Colau, després de signar el conveni de cocapitalitat i considerar-lo “un acte de justícia”, es dilueixen davant l’evidència que, en realitat, Barcelona continua sense ser tractada des de Madrid com una capital cultural i científica a la mateixa alçada que la ‘Villa y Corte’. Ho diuen els números

Segons Ferran Mascarell, exregidor i exconseller amb una llarga trajectòria en la gestió cultural, perquè la cocapitalitat fos real caldria invertir uns 100 milions d’euros anuals en els equipaments culturals barcelonins, i de moment la partida és d’uns 20 milions d’euros a l’any, una cinquena part del que proposa Mascarell. En realitat, l’actitud superba i menyspreativa dels successius governs espanyols de qualsevol color respecte a la cultura que es genera i s’exposa més enllà de Madrid, ve de molt lluny i no es limita a Catalunya: el desequilibri afecta tota la resta del territori estatal respecte a Madrid, que actua com un immens forat negre que absorbeix les principals inversions. El Ministeri de Cultura té seients en els patronats de moltes institucions culturals catalanes i, per tant, hi pot prendre decisions, però això també comporta una sèrie d’obligacions que no està complint, pressupostàriament parlant. El MNAC ho va denunciar recentment. Si el govern espanyol no compleix ni amb els mínims que li pertoquen per llei en aquests grans museus i teatres, parlar de cocapitalitat sense els recursos suficients és només fum, autèntica política d’aparador.