Editorial

Barcelona, capital cultural ara i sempre

Com qual­se­vol gran ciu­tat, Bar­ce­lona ha tin­gut els seus cicles, les seves cri­sis i les seves edats d’or: grans oscil·laci­ons que, al marge de les evidències que mos­tren les xifres, no són per­ce­bu­des de la mateixa manera per tot­hom, sobre­tot amb la pers­pec­tiva que donen els anys, ja sigui per nostàlgia o per una visió par­ti­dista del pas­sat en clau de pre­sent. Ahir plan­tejàvem en un dos­sier, a la secció de Cul­tura i Espec­ta­cles, si estem davant d’una Bar­ce­lona deca­dent o en alça, en aquesta ter­cera dècada del segle XXI, res­pecte a aque­lla Bar­ce­lona dels anys setanta i vui­tanta, en què van con­fluir la sor­tida acci­den­tada de la dic­ta­dura fran­quista, l’efer­vescència d’un món cul­tu­ral que recu­pe­rava el car­rer i la lli­ber­tat d’expressió i cre­ació –amb alguns con­di­ci­o­nants– i l’entrada en la moder­ni­tat que per a molts va repre­sen­tar la remo­de­lació d’aque­lla ciu­tat dels pro­di­gis, quan va ser ele­gida seu dels Jocs Olímpics del 1992, un punt d’inflexió per a mol­tes coses, també per a la cul­tura.

Què va gua­nyar i què va per­dre Bar­ce­lona en tot aquell procés? Evi­dent­ment, va gua­nyar pro­jecció inter­na­ci­o­nal, va millo­rar enor­me­ment en equi­pa­ments –en espais poli­va­lents com ara el Palau Sant Jordi i el recu­pe­rat Estadi Olímpic, però també en grans museus com ara el Macba o espais escènics com per exem­ple el Tea­tre Naci­o­nal i L’Audi­tori– i va situar la ciu­tat com una capi­tal euro­pea de pri­mer ordre, seu d’infi­ni­tat de fes­ti­vals d’arts escèniques, música o cinema, alguns dels quals són refe­rents al món. Però, per sota de tot aquest gran apa­ra­dor, Bar­ce­lona ha con­so­li­dat milers de llocs de tre­ball vin­cu­lats a la cul­tura i un cir­cuit de peti­tes gale­ries, tea­tres, sales de con­certs i altres espais de cre­ació i exhi­bició que for­men un gran tei­xit capaç de resis­tir cri­sis i pandèmies. I què ha per­dut la ciu­tat? Alguns diuen que la il·lusió, la fres­cor i l’explosió cre­a­tiva d’aquells anys entre el post­fran­quisme i els Jocs Olímpics. Sí, aque­lla va ser una Bar­ce­lona en trans­for­mació, però també ho és l’actual, amb una oferta cul­tu­ral ina­bas­ta­ble que no s’expli­ca­ria sense les bases que s’hi van posar durant aque­lla dis­cu­tida Tran­sició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia