La França de les grans mobilitzacions

L’edi­to­rial d’avui ha estat deba­tut per: Xevi Sala, Toni Romero, Toni Brosa, Lluís Simon, Fran­cesc Espiga, Ure Comas, David Brugué i Xavier Cas­tillón.

La reforma de les pen­si­ons apro­vada pel govern d’Emma­nuel Macron ha fet sor­tir al car­rer la França de les grans mobi­lit­za­ci­ons, la més cris­pada i rei­vin­di­ca­tiva, la que no acos­tuma a renun­ciar fàcil­ment a les seves deman­des. I és que les pro­tes­tes, ali­men­ta­des pels grans sin­di­cats fran­ce­sos, són la res­posta a una reforma que toca un dels prin­ci­pals pilars del con­tracte social: la per­cepció pública que l’Estat garan­teix quan la vida labo­ral arriba a la seva fi. Un tema que ha tocat fons a con­seqüència de l’enve­lli­ment de la població i la manca de recur­sos sufi­ci­ents a la caixa comuna de la Segu­re­tat Social, i que no és exclu­siu del país veí, com molt bé sabem aquí. Té raó el pre­si­dent francès quan afirma que la nova nor­ma­tiva no és un plat agra­da­ble per al seu govern i que el més fàcil hau­ria estat mirar cap a una altra banda i dei­xar el tema ama­gat sota la catifa, com fan altres països.

Però Macron no ha ges­ti­o­nat bé una crisi que ja ha fet que es mani­fes­tes­sin fins a tres mili­ons de fran­ce­sos, segons dades dels sin­di­cats, i ha pro­vo­cat seri­o­sos alda­rulls i molts des­per­fec­tes en pro­pi­e­tats públi­ques en què per ara han resul­tat ferits qua­tre-cents poli­cies i cinc-cents mani­fes­tants han estat detin­guts. I que també ha fet que el rei Car­les III d’Angla­terra hagi ajor­nat la visita ofi­cial que tenia pre­vista, fins que no torni la calma. Una situ­ació que amenaça d’enquis­tar-se i que ja recorda enfron­ta­ments ante­ri­ors com el de les armi­lles gro­gues. Sor­tir a la tele­visió i amenaçar amb apli­car duresa en els dis­tur­bis només ha ser­vit per cris­par encara més els ànims i dei­xar en evidència la inca­pa­ci­tat nego­ci­a­dora del govern. Altres països, com l’Estat espa­nyol, aca­ben d’apro­var una fórmula que almenys ha satis­fet els sin­di­cats i ha garan­tit la pau social. Ele­var la quan­ti­tat dels anys cotit­zats per cal­cu­lar la pensió sem­pre és una qüestió alta­ment explo­siva i d’ine­vi­ta­ble des­gast polític, però tal com ha evo­lu­ci­o­nat la piràmide d’edat, difícil­ment hi haurà cap altre camí via­ble. Però no es pot abor­dar per decret, sinó amb cin­tura, perquè si no pot­ser sí que més val man­te­nir de moment la qüestió sota la catifa que no pas incen­diar els car­rers.