El català nostre de cada dia
Un any després de l’acord polític que ha permès utilitzar al Congrés i al Senat espanyols el català i les altres llengües cooficials a l’Estat, i de tot l’enrenou polític i mediàtic que va provocar, avui ja no és notícia, sinó pura normalitat. Els diputats i senadors catalans, valencians i balears poden exercir un dret que ja els reconeixia el reglament –expressar-se en la llengua pròpia–, però que se’ls havia negat durant més de quatre dècades per expressa voluntat política dels partits majoritaris a Espanya i, en definitiva, per la incapacitat endèmica de l’Estat espanyol per assumir el seu plurilingüisme i destacar-ne el valor en comptes de treballar per la supremacia del castellà. Un any després s’ha comprovat que no hi havia problema, ni impediment, ni trencadissa, ni drama en un fet tan elemental com utilitzar les llengües oficials. Amb auriculars, subtítols o a pèl, tothom s’ha entès i ha pogut fer la seva feina, la societat ha estat més fidelment representada i l’únic contrapunt a la satisfacció d’un canvi estructural positiu és la certesa que arriba tard, a contracor del mateix Estat que es concep unitari i monolingüe i per necessitat d’un dels grans partits espanyols (PSOE) per obtenir una majoria de poder.
La realitat és molt millorable. Seria molt millor que el progrés arribés per convicció de tothom, fins i tot dels diputats i senadors catalanoparlants que continuen utilitzant el castellà a les cambres i als faristols. Seria més sòlid que fos tot l’Estat que hi apostés sense reserves. Així l’avenç seria real més enllà del relat, seria fiable més enllà de l’alternança política, i també seria més fàcil continuar avançant en el terreny dels drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya (també d’Euskadi i Galícia), per exemple, aconseguint la incorporació efectiva del català com a llengua oficial de la Unió Europea. Que el govern espanyol no hagi tingut força, ni arguments per convèncer els seus socis, ni encara ostentant la presidència de torn de la UE, abona l’escepticisme en aquest sentit i obliga els catalans a continuar lluitant i els seus representants polítics a continuar pressionant tant com calgui Pedro Sánchez perquè compleixi l’acord que va fer possible la seva investidura.