Filibusterisme judicial amb l’amnistia
Un cop superats els dos mesos de vigència de la llei d’amnistia –el termini que tenen els tribunals per aplicar-la–, el recompte de beneficiaris és la mostra més eloqüent del biaix polític que impregna el poder judicial espanyol. Com més amunt, més clar queda. Segons càlculs d’Alerta Solidària, només s’han amnistiat 105 casos, dels quals la meitat (51) concerneixen membres de cossos de seguretat. Són, en la immensa majoria, policies estatals i guàrdies civils i els 51 són tots els implicats en l’1-O. Dels 76 manifestants encausats només 45 se n’han beneficiat. En el grup de càrrecs públics i polítics, el nombre d’amnistiats es desploma (9 de 88). Aquesta dada confirma els pitjors vaticinis que es van fer quan es va arribar a l’acord polític per l’amnistia: que el futur de la llei es jugaria al Tribunal Constitucional i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Referma l’obsessió per excloure els polítics el fet que, dels 79 que no han estat amnistiats, 23 casos hagin estat denegats –negativa a aplicar-los la llei– i 56 transferits a tercers tribunals –dilació en l’aplicació de la llei–, una proporció que s’inverteix en el grup dels manifestants i activistes. Són dades que convé elevar a la UE perquè se’n treguin conclusions i es prengui nota de quina seria la conseqüència de deixar la composició del Consell General del Poder Judicial en mans exclusivament dels jutges: la perpetuació d’una visió ultraconservadora, hereva de maneres de fer i de pensar no democràtiques, en l’òrgan de govern dels jutges. Perquè què és, si no la negació de la divisió de poders, la dilació i la negativa d’alguns jutges a aplicar la llei als casos als quals justament s’adreça la lletra i l’esperit d’aquesta llei? Precisament és el CGPJ un dels baluards d’aquesta cadena d’endarreriments, com ha posat de manifest la reclamació contra el jutge Llarena que li han fet arribar Carles Puigdemont i Toni Comín. Sense president pel frontisme dels dos blocs que empaten eternament per elegir-lo, el CGPJ no insta Llarena a resoldre i retarda més i més l’accés al TC. A falta de poder detenir-lo i interrogar-lo detingut, i sense una nova euroordre que amb l’amnistia vigent hauria de ser denegada un cop més, Llarena s’ha de conformar allargant l’exili del president a Waterloo.