Isabel Perelló, el Suprem i l’amnistia

L’elecció d’Isabel Perelló com a presidenta del Consell General del Poder Judicial, a banda de si és la primera dona que ocupa el càrrec, de si és d’origen català o de si s’inscriu en el considerat sector progressista, és un fet de gran transcendència. Sobre les espatlles de Perelló recau la responsabilitat de posar en ordre la cadena de desgavells que ha afectat la judicatura durant aquests cinc anys de bloqueig, un autèntic escàndol en termes democràtics. Perelló ha aconseguit un acord que semblava impossible perquè tant els magistrats proposats pel PSOE com els del PP consideren que el seu grau d’independència professional ofereix prou garanties. És des d’aquest aval d’independència que a la nova presidenta se li presenta un repte majúscul: despolititzar tant com sigui possible una institució que ha estat grapejada de manera recurrent pels dos grans partits del sistema, i aconseguir que les decisions del poder judicial siguin fruit de l’aplicació de procediments tècnics i que respectin l’estructura de poders constitucional a què els jutges deuen la seva pròpia existència. És del Tribunal Suprem, que la magistrada catalana també presideix, d’on li arriba el primer torcebraç. La resistència de Pablo Llarena a aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont és una ruptura flagrant de la separació de poders –contravé la voluntat del legislador i ignora la lletra i l’esperit de la llei– i articula una posició política que no correspon al poder judicial. Ras i curt, Isabel Perelló té la responsabilitat de restaurar la confiança en el poder judicial fent entendre als magistrats fins on arriben les seves atribucions i quan traspassen la línia que els separa de la política. Ahir, en l’obertura de l’any judicial, va defensar la independència dels jutges, va rebutjar la ingerència política i va alertar que el bloqueig ha perjudicat el servei al ciutadà. Res que no consti en el manual. Haver ponderat la dignitat i excel·lència de les resolucions del Suprem no passarà de ser una expressió de cortesia cap a l’escenari –la sala de plens de l’alt tribunal i els seus fiscals i magistrats– si les resolucions –que és com s’han d’expressar els jutges– denoten que la cúpula judicial gira full, renuncia a fer política i torna al carril previst per la llei. No seria poca cosa.