El PP torna a jugar amb foc
La qüestió del “finançament singular” de Catalunya ha tornat a treure la pitjor cara del Partit Popular que presideix ara Alberto Núñez Feijóo. De la mateixa manera que fa una dècada i mitja va organitzar una recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya originant la pitjor crisi que ha viscut l’Estat espanyol en dècades, ara torna a apel·lar a la catalanofòbia, a la demagògia i a la manipulació per combatre la reforma del finançament català pactada pel PSOE i ERC en el marc de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Als actuals dirigents del PP, que presumeixen de ser l’únic partit d’estat que queda a Espanya, els importa poc mentir i tornar a atiar el conflicte i l’enfrontament entre territoris si això els serveix per alimentar la campanya d’erosió al govern de Pedro Sánchez i escurçar el seu camí de retorn a La Moncloa. I això és el que fan quan afirmen que el finançament singular serveix per finançar el projecte independentista, quan del que es tracta és de finançar millor els serveis públics de tots els catalans, que són deficitaris i generen un deute acumulat de desenes de milers de milions.
També enganyen quan afirmen que l’increment de recursos per a Catalunya es pagarà amb els diners de les altres comunitats, perquè totes les comunitats veuran incrementats els seus ingressos i algunes on governa el PP, com ara el País Valencià i les Illes, es veurien clarament beneficiades pel nou sistema. Tornen a mentir quan branden la insolidaritat de Catalunya, perquè el nou sistema manté els mecanismes de solidaritat amb la resta de territoris i el projecte comú de l’Estat. I per damunt de tot amaguen la injustícia continuada que representa per a Catalunya l’actual sistema de finançament, amaguen que el mateix PP i el mateix Feijóo defensaven el 2016 corregir aquest greuge amb un “finançament singular” o bé un “concert”. El PP ja ha deixat clar moltes vegades que el fi justifica els mitjans i que l’estratègia per arribar al poder a l’Estat està per sobre de drets, principis democràtics, cordons sanitaris a la ultradreta, dels interessos dels ciutadans i també de la responsabilitat mínima exigible a un partit que es diu d’estat.