El xec en blanc d’Israel

A punt de complir-se un any de l’atac sorpresa de Hamàs en territori israelià, amb un terrorífic balanç de més de 1.200 persones mortes i més de 200 segrestades, la contraofensiva d’Israel deixa un rastre de mort, destrucció i crims contra la humanitat a la Franja de Gaza i una escalada regional del conflicte que el govern hebreu sembla disposat a alimentar fins a les últimes conseqüències amb total impunitat davant la inoperància de la comunitat internacional. Si l’atac de Hamàs va ser execrable i condemnable, la resposta d’Israel, presumptament per eliminar Hamàs, no és menys suportable ni menys criminal, amb 40.000 palestins morts, 90.000 de ferits, 10.000 de desapareguts i més de 2 milions de desplaçats només a la Franja de Gaza. Els israelians justifiquen cínicament la matança com “danys col·laterals” o bé en culpen els milicians de Hamàs pel fet de barrejar-se amb la gent, però no hi ha eufemismes que legitimin l’atac deliberat i indiscriminat contra la població civil en totes les formes imaginables, l’última de les quals s’ha produït fent esclatar simultàniament i en llocs públics centenars d’aparells electrònics de comunicació premeditadament equipats amb explosius per caçar milicians de Hezbol·là a Beirut.

Israel també ha deixat clar que no té límits ni fronteres a l’hora d’imposar la seva pau o, dit d’una altra manera, a l’hora de fer servir la seva superioritat militar i paramilitar per matar, castigar i dissuadir els que considera els seus enemics, sigui a Gaza, a Cisjordània o en territori de Síria, de Jordània, de l’Iran i, ara, del Líban, on ja s’espera una invasió terrestre de l’exèrcit jueu. L’escalada regional del conflicte és una realitat que el govern de Benjamin Netanyahu no només no eludeix, sinó que no perd ocasió d’alimentar, conscient que la campanya militar és l’únic argument de la seva supervivència política. Israel ha perdut la força de la raó i només li queda la raó de la força. I en aquesta fugida endavant de conseqüències incalculables cal posar el focus sobre el paper dels Estats Units –principal aliat i proveïdor d’armament d’Israel–, la passivitat de la Unió Europea i la nul·la influència de la comunitat internacional.