L’Iran entra en el conflicte armat contra Israel

L’atac d’ahir de l’Iran amb dos-cents míssils balístics con­tra ciu­tats isra­e­li­a­nes repre­senta un salt qua­li­ta­tiu cap a una guerra regi­o­nal que ningú desitja però que pot esde­ve­nir ine­vi­ta­ble. Tot dependrà del balanç de vícti­mes i de danys que hagi produït l’acció detec­tada pels Estats Units amb només una hora d’ante­lació i de la inten­si­tat de la poste­rior res­posta que pro­vo­qui per part del govern isra­elià. Men­tres­tant la incursió ter­res­tre de l’exèrcit isra­elià en sòl libanès ja és una rea­li­tat que s’afe­geix al front que es manté obert a la Franja de Gaza, també amb atacs con­tra Síria i el Iemen. Una dinàmica ofen­siva que sem­bla con­fir­mar un canvi de para­digma en les ope­ra­ci­ons de legítima defensa que durant dècades han prac­ti­cat els isra­e­li­ans, i que con­sis­teix a subs­ti­tuir les nego­ci­a­ci­ons per l’objec­tiu de la der­rota. Ara l’entrada en escena de l’Iran dese­qui­li­bra els plans del pri­mer minis­tre Ben­ja­min Neta­nyahu, forçat a valo­rar molt bé si paga la pena entrar en una guerra oberta amb el tra­di­ci­o­nal ene­mic iranià o si els convé més l’estratègia duta a terme fins ara, con­sis­tent a deca­pi­tar, debi­li­tar i neu­tra­lit­zar les milícies de Hamàs i Hez­bol·là. El pro­blema és fins a quin punt la nova dimensió del con­flicte li pot ofe­rir cap altra opció.

La irre­llevància de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, o la falta de volun­tat política per inter­ve­nir de manera eficaç en aquesta espi­ral de violència, és evi­dent. Se suposa que exis­tei­xen ins­tru­ments de pressió i de medi­ació per atu­rar les guer­res, però fins ara les Naci­ons Uni­des no han arbi­trat res, el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal és una anècdota i la Unió Euro­pea troba més pro­pera i amenaçadora la situ­ació a Ucraïna que no pas al Pròxim Ori­ent. Per això l’esca­lada pro­pi­ci­ada pels bom­bar­de­jos d’ahir obliga a acci­ons més deter­mi­nants per con­te­nir fins on sigui pos­si­ble un empit­jo­ra­ment de la situ­ació. Perquè, com sem­pre, la població civil es la que s’endú la pit­jor part, amb una mas­sa­cre a Gaza que ja acu­mula 41.000 morts, una crisi huma­nitària al Líban amb un milió de des­plaçats, i també vui­tanta mil isra­e­li­ans igual­ment des­plaçats del sud libanès pels atacs amb míssils per­pe­trats per Hez­bol·là.