La falta de normalització al Parlament

Malgrat l’interès del president de la Generalitat, Salvador Illa, per parlar de normalització i de la necessitat de girar full, la segona sessió del debat de política general d’ahir va ser en bona part una exhibició de tot el contrari. D’entrada, no és normal que els dos líders dels dos principals partits independentistes, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, no puguin exercir els seus drets polítics a conseqüència de la repressió judicial. Tampoc és normal que els juntaires renunciïn per aquestes mateixes raons a nomenar la figura del cap de l’oposició. Ni tampoc que els republicans pretenguin adreçar-se a l’actual govern com si assumissin exclusivament el rol opositor i no haguessin tingut res a veure amb la seva investidura ni amb certs punts del full de ruta que els socialistes intentaran desplegar al llarg de la legislatura. Aquesta no és precisament una situació normalitzada, i en canvi sí que és absolutament necessari normalitzar-la si volem recuperar el lògic funcionament de la cambra catalana, on es prendran decisions que afectaran el conjunt de la ciutadania de Catalunya.

Tot i que els oradors insistien en la voluntat d’allunyar-se d’aquesta dinàmica, la veritat és que la sessió d’ahir es va tornar a convertir en una competició de retrets sobre la responsabilitat de cadascú en la desastrosa situació del servei ferroviari, el retrocés de la llengua catalana o la crisi d’habitatge i el desafiament dels fluxos migratoris que patim. Tots, temes prou troncals per esperar un esforç suplementari dels diferents partits destinat a assolir un pacte nacional per buscar solucions. Queda clar, però, que l’estratègia partidista, amb dos congressos d’ERC i de Junts pendents, fa molt difícil que s’assoleixin els consensos. La celebració d’un debat així només vuit setmanes després de la presa de possessió del nou govern i el nou president ja feia presagiar el resultat. Perquè és evident que encara no hi ha prou marge per valorar l’acció de govern i de res serveix gratar en els encerts i els errors de l’executiu anterior. Illa demana el benefici del dubte i l’oposició anuncia una fiscalització exigent i constructiva. Tots plegats ens ho hauran de demostrar.