Concrecions per a la trobada de Waterloo
La reunió entre Puigdemont i Junqueras dijous a Waterloo té, a banda del que s’hi va tractar, l’efecte de generar en el món independentista una certa expectativa de reconstrucció d’algun fil d’actuació compartida, sobretot en l’eix nacional i en l’àmbit del finançament i les competències. Una expectativa encara molt limitada pels precedents frustrats al llarg de set anys de desavinences i que els dos principals partits independentistes podrien portar a la pràctica sobretot al Congrés dels Diputats, on tots dos se situen nítidament en un mateix pla –van formar part del bloc de la investidura però actuen des de l’oposició–, tenen un pes i una capacitat de condicionar el govern espanyol de magnituds idèntiques i és més factible que comparteixin objectius polítics. Però la col·laboració tampoc hauria de ser inviable en la política catalana, on no hi ha rivalitat pel lideratge d’una majoria independentista ara inexistent, malgrat que al Parlament Junts és –per nombre de diputats i perquè no va investir Illa ni hi negociarà pressupostos– oposició més visible que ERC. En tot cas, la concreció dels gestos de Waterloo depèn de la voluntat de totes dues formacions i, singularment, de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Fa anys que es coneixen, s’han tractat, han compartit govern i repressió, i han discrepat en públic i en privat. Amb aquests condicionants, caldria donar un marge a ERC i Junts, però si la trobada de dijous queda en una escenificació més i no es trasllada a la iniciativa política, l’únic efecte que tindrà serà aprofundir encara més en la desmobilització de bases i votants.
La ruptura de converses sectorials de Junts amb el govern espanyol que Puigdemont va verbalitzar l’endemà de la cimera Junts-ERC tampoc és un obstacle per a la col·laboració. El president a l’exili s’ha aixecat de la taula però no n’ha fet llenya a cops de destral, mentre que el PSOE intenta que Junts es torni a asseure invocant l’avanç en la cessió de competències d’immigració. La tàctica de guanyar temps té un límit i uns i altres han de començar a preveure les conseqüències d’un trencament irrecuperable si les respectives línies vermelles no poden convergir en cap punt.