Catalunya torna a destacar. Amb un 33% de les sol·licituds de patents de tot l’Estat espanyol durant el 2024, s’erigeix, un any més, en el territori capdavanter en innovació protegida. Però aquest lideratge no és casual ni passatger: és el fruit d’anys de col·laboració entre el sector públic i el privat, d’inversió sostinguda en recerca, de cultura empresarial i, sobretot, de l’empenta del sector de la salut. Un ecosistema consolidat de farmacèutiques, biotecnològiques, universitats, empreses emergents i centres de recerca ha convertit Catalunya en una bioregió de referència a Europa. Les patents no són només un tràmit legal: són un termòmetre de la capacitat d’un país per transformar el coneixement en valor, en producte, en futur. En un món on la competitivitat depèn de la innovació, protegir els invents és assegurar la rendibilitat del risc assumit per inventar. Cada patent registrada és una llavor de riquesa i sobirania tecnològica. Però, si bé la salut ens ha situat entre les 20 regions més actives en patents d’Europa, cal estendre aquest impuls a altres àrees clau. En el rànquing mundial, els sectors amb més sol·licituds de patents són la tecnologia informàtica, la intel·ligència artificial, la comunicació digital i l’energia. Àmbits on, ara per ara, Catalunya no pesa prou.

El repte és doble: d’una banda, aconseguir que la resta del nostre teixit empresarial –especialment les pimes, que representen el 95% del total– incorpori la cultura de la propietat industrial com a eina de competitivitat. I, d’una altra banda, afavorir la diversificació sectorial en la innovació. El camí no és fàcil. Només un 1% de les petites empreses catalanes registra patents. No per manca de talent, sinó sovint per desconeixement o percepció errònia que aquests instruments són innecessaris o fora del seu abast. Aquí l’administració hi té un paper clau: calen polítiques actives de suport, formació i incentivació per a la protecció d’actius intel·lectuals. Més que ajuts econòmics, es tracta d’una missió cultural i estratègica. Cal convèncer que patentar no és un luxe, sinó una inversió. I que la innovació no és patrimoni de les grans corporacions, ni es pot fer amb recercadors públics en precari.