Catalunya vista pels observadors estrangers

Les entrevistes a vint-i-un corresponsals de premsa que ha publicat durant dos dies aquest diari no són, naturalment, un estudi en profunditat de la percepció que tenen sobre el país els periodistes estrangers que viuen i treballen a casa nostra, tot i que aquesta petita mostra aporta uns certs elements a partir dels quals es pot aventurar alguna conclusió.

Hi ha, en primer lloc, un seguit de valoracions altament positives sobre aspectes tan importants com la sanitat, la cultura, l'economia i la manera de ser dels catalans. Un retrat que molts dels mateixos catalans no farien amb els colors tan vius. A banda d'això, la majoria dels col·legues dels mitjans de comunicació que s'han avingut a exposar les seves idees sobre Catalunya coincideixen, des de la seva posició de ciutadans d'un estat perfectaments reconegut internacionalment, a qüestionar la necessitat del nostre país de tenir més quotes d'autogovern. Tampoc no es nota una sensibilitat excessiva, tot i que hi ha una bona colla d'excepcions, cap al reconeixement del català com a llengua d'ús normal i normalitzat. Són dos detalls que, cal remarcar-ho, no es poden ni sobredimensionar ni tampoc intentar generalitzar, perquè la mostra d'entrevistats és petita i heterogènia, però sí que evidencia uns quants símptomes sobre la percepció de la nostra realitat que tenen els corresponsals de premsa. Uns símptomes, per una banda, que indiquen que si la realitat nacional catalana no té el mateix rang que, per exemple, la dels mateixos corresponsals és per la senzilla raó que Catalunya no té un estat, una condició que en el món real sembla indispensable perquè un país sigui vist com un país sense peròs.