La solitud del Montsant
En un racó del Priorat, davant l'àrida bellesa de la serralada del Montsant, he trobat la quasi solitud d'un llarg cap de setmana. A l'oest de les Muntanyes de Prades i a l'extrem nord de la famosa comarca vinícola, el Montsant atrau, quan ofereix l'atracció del persistent silenci de les hores, en una orografia certament montserratina, amb altives cingleres i profundes balmes, i tots els colors del roig quan el sol diu adéu a la jornada. Una serralada excepcional, en l'angle on els sarraïns feren la darrera resistència i uns cenobites d'hàbit blanc establiren un monestir que durant sis segles en fou referència. Un dels atractius de la comarca és el caràcter dels seus pobles esparsos, dels quals s'ha escrit que “són els pobles més pobles de tot el Principat” i que el despoblament converteix en una de les zones més deshabitades de Catalunya. Amb tot, la riquesa del Priorat és evident, quan la llicorella tenalla unes vinyes més que valorades. Un contrast prenyat de contrastos, que dóna a la regió un plus d'encís.
Uns dies al Montsant obliguen a cercar-hi referents singulars, que, d'altra banda, estan ben a la vista. És el nom propi el que conté un dels secrets de l'atractiu del país, quan l'eremitisme definí un caràcter entre espiritual i esotèric que no deixa indiferent. El topònim no amaga el llatí Monte Sancto, imposat a finals del segle XII, però tampoc no es pot obviar el gäbäl al-barka àrab, que cal traduir com “muntanya beneïda”, tota una declaració del perquè de tot plegat.
Parlar d'una zona sagrada a Albarca o de l'asceteri de Colldemònecs enllaça amb al segle VII, i existeixen documents que fan referència a imprecisos acords entre els àrabs ocupants i alguns eremites, a inicis del segon mil·lenni. És als segles XII i XIII que s'intensifica un canvi fonamental en el monacat occidental que repercuteix en el Montsant, més quan coincideix amb l'interès de consolidar la reconquesta. L'eremitisme mantingut en coves i balmes evoluciona cap a l'ermitisme acollit en ermites i santuaris, quan la muntanya s'omple de cel·les que consoliden un munt d'ermites. És l'explosió ermitana, amb noms d'ermitans que omplen una llarga llista que es manté fins al segle dinovè, quan la regió i l'espiritualitat entren en decadència. Alguns santuaris havien alimentat la devoció dels pobles veïns, consolidant tradicionals aplecs i romeries; aleshores, neix la figura del majordom seglar, a vegades tot una família, que mantingué el lloc, més com fet social que no pas religiós, fins que al primer terç del segle XX s'anà posant fi a aquesta pràctica. Les ermites del Montsant foren abandonades i fins entraren en estat ruïnós.
Amb tot, l'espiritualitat de la muntanya és persistent i als anys setanta una monja navarresa recupera la vida eremítica prop de Gratallops, com “una forma radical de viure l'Evangeli”. Al mateix temps, en un aïllat mas de Morera, una germana clarissa de Badalona intentà crear una comunitat ascètica, que no prospera i l'obliga a la solitud fins a la seva mort recent. Al Desert de Sant Onofre, al terme de Cornudella, l'ermita de Sant Joan del Codolar fa una trentena d'anys que acull una ermitana singular que “viu en la natura i de la natura”, intentant “comprendre que Déu, les persones i jo estem entrelligats formant un tot”. Encara, diverses experiències eremítiques, més o menys temporals, deixen petja a la muntanya santa. El nou impuls eremític ha fet que l'arquebisbat de Tarragona hagi articulat unes normes que ajuden a orientar l'aposta d'aquest espiritualisme radical. Vint segles de cristianisme no han esborrat la radicalitat del Desert, una opció que es fa patent al Montsant.
