Fermesa i serenitat

Els esdeveniments polítics entre Catalunya i Espanya han arribat a un punt de no-retorn, no perquè res sigui inevitable com a les tragèdies clàssiques a on el destí està escrit, sinó perquè el futur mai serà ja com el passat. No es pot retornar a la situació de 2010 malgrat el poc temps físic que des de llavors ha transcorregut. L'evolució del pensament dels catalans ha canviat en quatre anys més del que ho ha fet en els darrers trenta. Fora de Catalunya poques persones ho han percebut i, per tant, se'ls fa difícil entendre el que passa. La seva perplexitat és explicable. L'ajustament de les societats a una nova situació, radicalment diferent de l'anterior, necessita sempre temps... És probable que el govern central no permeti fer el referèndum d'autodeterminació el 2014. Si passa hi ha dues possibilitats. La Generalitat, sota la pressió d'ERC, convoca eleccions autonòmiques. Les eleccions no aclaririen gaire res: els partits sobiranistes tindrien com ara majoria i els partits que demanen una consulta, majoria àmplia. Si ERC fos la força política més votada, podria conduir a la declaració unilateral d'independència al Parlament de Catalunya subjecta a un referèndum de ratificació... La segona possibilitat és que es mantingui la situació actual i les eleccions autonòmiques se celebrin el 2016. Continuarà en tot cas la situació actual d'incertesa perquè és difícil que Catalunya obtingui el reconeixement internacional de la seva independència si la declara unilateralment i en cap cas permetrà l'Estat exercir competències que no estiguin explícitament reconegudes a l'Estatut. S'haurà de saber gestionar aquest temps, que serà més tens que l'actual.

La pressió de la política recentralitzadora del govern central té el perill de portar a la conclusió a les forces catalanistes que la situació ha esdevingut insostenible, que el temps afebleix la seva posició i que cal actuar. Sempre que hi ha un enfrontament cal fer el contrari del que la contrapart suggereix, insinua o provoca fer. Diu Jaume Vicens: “Som homes feiners, constructius, reposats, previsors, capaços de trobar fórmules adequades al bon desenvolupament de les relacions privades i públiques [...], les característiques de les nostres formes de vida [...] El seny [...], per la prossecució del que és just, convenient i correcte [...]. La mesura [...] determina la tendencialitat  del català cap a realitats concretes, eficaces i profundes [...]. La ironia, com a forma vital que permet els redreçaments i anul·la la gangrena de la passió i el fanatisme [...]. De sobte, aquestes qualitats semblen frenades i capgirades, per una actitud en què es barregen l'exasperació i el sentimentalisme, l'arrauxament i la rebentada.”

Són aquestes les virtuts que hem de mobilitzar i els defectes que hem d'evitar. Espanya no és avui la mateixa dels anys trenta, a on una part de la població patia físicament gana, hi havia un 32% d'analfabetisme i a on la radicalitat, és a dir la manca de cultura, va portar fins a la Guerra Civil. Avui la violència està descartada per la pertinença d'Espanya a la UE, pel nivell de renda de la població i per les  prestacions socials universals. És en aquestes circumstàncies, però en cap cas abans de tres o quatre anys, quan hi pot haver per part del govern central una oferta de millor finançament i de blindatge de les competències essencials. És difícil, ara, visualitzar aquesta situació, però que es formuli depèn de la determinació i estabilitat de la posició catalana. Quan Espanya constati que el desacord és pitjor que l'acord, pensarà en alternatives, però cal paciència, no sortir de la legalitat i tenir una “altra solució” que no és altra que la independència. Perquè aquesta sigui creïble ha de ser estructurada, necessitem com Escòcia un “llibre blanc” de la independència que defineixi qualitativament i quantitativament els avantatges i inconvenients d'aquesta. La credibilitat de la independència depèn de la viabilitat del període transitori per arribar-hi. Aquest no ha de ser negatiu per als negocis i l'economia si es manté el marc normatiu, cosa que en les circumstàncies actuals està garantit, va l'economia catalana millor que l'espanyola...

S'ha d'afrontar el futur sabent que el camí serà difícil i que cal fermesa i serenitat. No estem en posició límit però la situació és dura i serà llarga. El temps demostrarà el que ara ja es percep: la impossibilitat de tornar a la posició inicial.