Nous tractes

La vida s'ha tornat molt més exigent. O més ben dit: cada dia ens l'estan tornant més exigent. Aquell cel protector que va apaivagar els llegendaris neguits històrics d'Europa i que, de fet, mai va emparar del tot la gent d'aquestes terres, era un sostre massa baix per a les ambicions del nou capitalisme i avui, els que ens menen futur enllà pretenen deixar la majoria a la intempèrie. Queda molt poc marge per a l'error o per a la debilitat. Quan s'elegeix si estudiar o no, què estudiar, a què destinar els estalvis, quedar-se o no amb una feina insatisfactòria i mal pagada, si ser submís, si abandonar-la un temps per córrer món, si aventurar-se en un negoci o un altre o si empantanegar-se per comprar un pis, s'estan prenent decisions d'una enorme transcendència. Si no ets ric, les relliscades es paguen caríssimes. També la indolència, encara que, d'altra banda, ni la dedicació, ni l'esforç, ni la voluntat de treballar de sol a sol garanteixin la prosperitat. Tampoc queden ocupacions que es puguin fer d'esma, complint amb el deure però reservant les millors energies per a l'oci, la filosofia, la literatura o el pacient conreu de quatre tomateres.

Avui, en totes les feines s'ha de deixar la pell i l'ànima i, no obstant això, ni el sous són més alts, ni estem construint un món més pròsper, just i amable. Ens diuen que el món és dels emprenedors, dels que saben reinventar-se i reconvertir les crisis en oportunitats, dels que mai es donen per vençuts i que, al final, tu ets el responsable dels teus fracassos. Mals temps per a les diverses cares de la fragilitat. A desgrat de les raons profundes de la crisi, l'opinió predominant ha quedat amarada d'una pluja fina i persistent que elogia l'estímul del negoci, la competència, l'individualisme, el mèrit personal i el lideratge. La vida premiarà només a qui s'ho mereix, ens diuen, i ens sembla bé perquè tots sentim que el premi ha de ser nostre, encara que, després, injustament, s'acabi concedint a un altre per allò de la mediocritat i la malícia.

Dimarts passat, el govern va aprovar l'anomenat decret de plantilles, que fomenta el lideratge dels directors a l'escola pública i que els ha de permetre seleccionar la meitat del professorat. En un indret on, per inèrcies d'altres temps, encara se segueixen conreant valors igualitaris, s'hi acaba d'instaurar la llegendària figura del capatàs. Si no ha esclatat la revolta entre els docents deu ser perquè, en general, tothom té bona opinió d'un mateix i considera amb optimisme acientífic que no l'afectarà l'òbvia certesa dels descartats.

Existeix cap garantia sobre l'equanimitat de qui farà l'avaluació? I si predomina l'amiguisme? O l'arbitrarietat? O la corrupció? I si s'exigeix una submissió absoluta? Ens governa gent que desconfia profundament de la democràcia i de la responsabilitat individual de la plebs, que emfatitza els casos d'abús o de negligència –que, naturalment, sempre s'atribueix a l'altre– i que és extremadament condescendent amb totes les perversions del poder. I no és difícil entendre per quina raó.