‘Quo vadis', PSC?

Són molts els que s'han alegrat que ERC hagi guanyat les eleccions europees i CDC les hagi perdut, però potser encara en són més els que han manifestat el seu entusiasme per la sotragada que ha patit el PSC. Jo no sóc d'aquests. Lamento que el PSC hagi patit una altra davallada tot i que entenc les raons que estan portant el socialisme català a l'ostracisme i a la marginalitat. Des que una mena de cop d'estat intern va propiciar que José Montilla substituís Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat (amb la presumpta connivència passiva del germà Ernest, que va acceptar una conselleria), el PSC ha anat perdent un llençol a cada bugada. Una política erràtica, la seva negativa a arrenglerar-se amb la resta de grups polítics que aposten sense embuts pel dret a decidir i, com a conseqüència, la seva evident subordinació al socialisme espanyol, que li ha marcat el camí a seguir, i per tant la forçada adscripció al bloc del PP i Ciutadans, li han passat, i li estan passant, factura electoral i social. Per acabar-ho d'adobar, els diputats al Parlament que varen decidir complir el mandat electoral i votar en conseqüència, foren apartats de les seves responsabilitats i relegats als darrers seients de la cambra com si fossin empestats. És evident que determinades actituds tenen conseqüències, però tanmateix no ho celebro, sinó que ho lamento perquè crec que un socialisme democràtic, catalanista –que no nacionalista–, solidari –però no subordinat a ningú– ha de tenir un espai en el panorama de la política catalana. És trist però estem veient com alguns oportunistes s'afanyen a apropar-se a ERC amb l'esperança que els nous vents favorables els portin el càrrec o la prebenda perduda; però ERC, a qui cal felicitar pel fet de tornar a ser la primera força de Catalunya després de gairebé 80 anys, no és ni representa l'espai polític d'esquerres no comunista que li convé al país i la seva gent. El PSC ha perdut gairebé totes les oportunitats per tornar a ser la força política de referència nacional com ho havia estat antany. I és una llàstima perquè crec que el país necessita la veu d'un socialisme democràtic que plantegi iniciatives d'esquerres i defensi amb fermesa i convicció que ens deixin votar el nostre futur amb la llibertat i la legalitat que reclama un estat de dret. Temo, però, que ja és massa tard. Dubto que aquest PSC, amb l'actual direcció, sigui capaç de redreçar el rumb d'acord amb el sentit del nostre temps, però si no ho fa, algú ho haurà de fer.