L'endemà del 9
La consigna que s'ha escampat entre tot el sobiranisme no deixa lloc a l'alternativa. El 9 de novembre els catalans votaran tant sí com no. Ningú vol atendre cap altra raó. El convenciment és tan sòlid, que aquells que gosen contrastar-lo amb les probabilitats reals de dur-lo a cap són ensumats amb tota la desconfiança o amb una gran hostilitat. El moviment, social i polític, que ha articulat allò que Artur Mas va definir com a “transició nacional” ha tingut i té enormes virtuts. En contra del que havia estat norma en l'independentisme històric, és transversal, generós, imaginatiu i massiu. Això li ha evitat les escissions cròniques i el fracàs prematur. Al plat de la balança dels defectes hi ha un excés d'ingenuïtat en segons qui i una desmesura de passió que sovint fa confondre el desig amb la realitat i la intenció amb el resultat. Poc a dir. Si fos d'una altra manera, més de la meitat dels catalans no s'hi haurien abocat. Però, es vulgui o no es vulgui, davant la data i l'anhel hi ha uns obstacles.
La data és el 9 de novembre; l'anhel, el dret a l'autodeterminació i la independència; l'obstacle, l'obstinació aferrissada del govern i les institucions de l'Estat espanyol. I la gàbia legal en què tot s'emmarca. L'obstacle pot fer impracticable la data, però si l'anhel es manté i és majoritari, d'una manera o una altra, es farà realitat popular. El camí fins al dia de la consulta ha quedat desbrossat i és diàfan. Del costat català, el Parlament aprovarà al setembre una llei de consultes immaculada. Fins i tot amb el suport del PSC. Només en quedaran exclosos el PP i Ciutadans. El decret que signarà tot seguit el president de la Generalitat serà impol·lut i amb doble fons. Amb la filigrana que ja es veurà, el govern de Mas pretén evitar que el de l'Estat recorri contra llei i decret davant el Tribunal Constitucional o que el mateix Tribunal no consideri el recurs i no el suspengui cautelarment. Alguns dirigents polítics catalans somnien també en la inhibició del president Mariano Rajoy per evitar “mals encara pitjors”. Debades.
Per la part espanyola hi ha en suspens una proposta que no acaba d'arribar. Aquesta setmana Josep Oliu, el president del Banc Sabadell, hi ha insistit. Alts poders empresarials catalans i espanyols pressionen perquè es concreti i perquè arribi. Però qui ha de fer el pas no el fa. Rajoy hi posa com a condició que Mas retiri la convocatòria de la consulta. A partir d'aquell moment diu als seus pròxims que accediria a parlar-hi. A parlar de què? De finançament? De la llei Wert? És sensat pensar, per ara i doncs, que el president de la Generalitat no hi accedirà i que no hi haurà oferta. Que empresaris i financers no se'n sortiran. Que tampoc no hi haurà inhibició. Que la llei i el decret seran recorreguts. Que si el president manté la consulta, l'Estat farà servir tots els seus poders per impedir-la i inhabilitar-lo. És igualment lògic i sensat pensar també que Artur Mas no passarà aquesta línia d'espines.
A partir, doncs, del 10 de novembre, caldrà desplegar una altra estratègia. Encara més compromesa. Més arriscada. No hi ha res escrit ni res sentenciat. Els dirigents polítics catalans partidaris del dret a decidir o declaradament independentistes tenen la responsabilitat d'escriure la història amb traç segur. És lògic pensar que caldrà convocar les eleccions amb caràcter plebiscitari. I seria recomanable no fer-les abans de les espanyoles. És sensat, també, pensar en l'oportunitat de formar un govern amb CiU, Esquerra i independents. El govern dels millors. Sense fissures, egoismes ni tacticismes. I caldrà superar els personalismes i els providencialismes per seguir després amb una candidatura unitària. Què pot definir-ne el liderat? Què pot evitar les discussions per encapçalar-la? Una profunda intel·ligència. Un patriotisme hàbil. Una generositat insòlita. Que presideixi aquell govern, si guanya les eleccions, el més capaç de tots. I que tots els déus de l'Olimp il·luminin els qui no es deixin guanyar pel sectarisme i el partidisme.
