Desesperança

Poc després que Israel comencés a bombardejar de nou la població civil palestina, vaig llegir un article extraordinari de David Grossman que du aquest títol: “La dreta no només ha guanyat l'esquerra, ha guanyat Israel.” L'escriptor israelià argumenta que aquesta victòria consisteix a haver inculcat la idea que és impossible la pau entre els israelians i els palestins. Grossman observa que el fatalisme s'ha escampat inspirat pel convenciment que, com si procedís d'un decret diví, la guerra entre els dos pobles és inevitable. D'acord amb aquesta visió, aquell qui encara té esperança és considerat un esperit quimèric presoner de les seves fantasies o, pitjor encara,
un traïdor que minva la capacitat de
resistència d'Israel. Humanista lúcid, Grossman sent que la desesperança
és terrible perquè no concep que una realitat pugui canviar: amb la idea que no hi ha res a fer, que mai podrà establir-se la pau, cada cop més israelians creuen que només han d'actuar per guanyar la guerra, que han de ser els més forts per vèncer l'enemic, que, a més, sempre els serveix per nodrir un victimisme amb el qual justifiquen el seu atac com una defensa.

Per David Grossman, la propagació del pessimisme comporta la destrucció de l'“esperit israelià”: “Aquest fulgor que ha estat capaç d'engendrar-nos
de nou, aquest esperit del malgrat tot', el coratge i l'esperança.” Haurien de
tenir presents aquestes reflexions aquells que tant defensen entre nosaltres l'estat d'Israel i que deuen festejar el rebuig al Parlament de Catalunya d'una moció d'ICV a favor del reconeixement del dret de l'autodeterminació dels palestins (i dels kurds i els sahrauís). El rebuig va ser una aliança de la dreta, de la qual fins i tot la favorable al “dret a decidir” nega que l'autodeterminació dels pobles sigui un dret universal. Temo que hi ha alguns nacionalistes catalans que creuen que hi ha pobles amb més drets que d'altres i que pertanyen a una divisió superior. Al Parlament van ser suficients per a una decisió vergonyosa.