República valenciana

Les patro­nals valen­ci­a­nes han fet evi­dent un gir històric. El pre­si­dent de la patro­nal ha afir­mat que “amb el meu pri­mer cli­ent i proveïdor (Cata­lu­nya), jo no hi vull estar mala­ment”. I altres repre­sen­tants en la roda de premsa van denun­ciar la mar­gi­nació i l'espoli fis­cal que el País Valencià pateix a mans d'Espa­nya. Un d'ells va ser més explícit: “Mos han ben fotut per ser massa sub­mi­sos política­ment a Madrid.” En el mateix moment, el pre­si­dent valencià pre­sen­tava el PP com a balu­ard con­tra l'inde­pen­den­tisme i el cata­la­nisme al País Valencià. I el mateix dia s 'infor­mava de les noves impu­ta­ci­ons del pre­si­dent de les Corts Valen­ci­a­nes, senyor Cotino. I dos dies després que la UE denunciés la Gene­ra­li­tat per l'enco­bri­ment sis­temàtic del dèficit.

Però a la classe política valen­ci­ana del règim, abans PSOE i ara PP, només li queda sem­pre l'ofre­nar noves glòries a Espa­nya, bran­dant la ban­dera iden­titària espa­nyo­lista enfront de la supo­sa­da­ment cata­la­nista. El més patètic per als polítics sub­al­terns del PP i el PSOE al País Valencià és que han de patir humi­li­a­ci­ons dels seus homòlegs d'Extre­ma­dura o Anda­lu­sia, que com a mínim exer­cei­xen de cab­dills de tai­fes ben ali­men­ta­des econòmica­ment des de Madrid. Abans Rodríguez Ibarra i ara Monago s'encar­re­guen de bufe­te­jar els ciu­ta­dans valen­ci­ans o mallor­quins gover­nats pel par­tit del mateix signe. Monago va anun­ciar la reducció en 50 mili­ons dels impos­tos dels extre­menys, gràcies al fet que el superàvit fis­cal d'Extre­ma­dura, pro­ce­dent del dèficit fis­cal del País Valencià, les Bale­ars i Cata­lu­nya, se situa a l'entorn del 20% del PIB extre­meny. De fet, la ciu­ta­da­nia valen­ci­ana encapçala la llista de la menor quan­ti­tat de PIB públic per habi­tant de la península.

Fa temps, Ernest Lluch havia teo­rit­zat sobre com els pro­jec­tes d'hege­mo­nia naci­o­nal i social espa­nyola i els altres (prin­ci­pal­ment basc i català) entra­ven fron­tal­ment en col·lisió amb la “perifèria” naci­o­nal. Tant Navarra com el País Valencià havien arri­bat glo­bal­ment més tard a la indus­tri­a­lit­zació que Cata­lu­nya i Euskadi; però amb la indus­tri­a­lit­zació recent, la dels anys 60, expe­ri­men­ta­ven una trans­for­mació sociològica que necessària­ment tin­dria con­seqüències soci­als i polítiques. Gran anàlisi estruc­tu­ral, que només una con­jun­tura adversa pro­pi­ci­ada per mani­o­bres de la casta cen­tra­lista i el seus dele­gats colo­ni­als, i els errors greus come­sos des del món del pro­gres­sisme local sem­bla­ven des­men­tir. Mani­o­bres com ara l'agi­tació popu­lista anti­ca­ta­lana o anti­basca, inclòs el suport als grups vio­lents que van ate­mo­rir amb violència, fins avui dia, els intel·lec­tu­als i artis­tes “cata­la­nis­tes”. I errors del cata­la­nisme/valen­ci­a­nisme, com ara la guerra de símbols i el gratuït menys­preu d'alguns intel·lec­tu­als a les expres­si­ons més popu­lars de la cul­tura tra­di­ci­o­nal valen­ci­ana. El resul­tat han estat 40 anys de bata­lla ideològica iden­titària. Sobre aquest caos, el PSOE cor­rupte, pri­mer, i el PP encara més cor­rupte i depen­dent, després, van bas­tir una hege­mo­nia sus­ten­tada en mil for­mes de repar­ti­dora, l'endeu­ta­ment i la pro­cla­mació de la barra lliure per a l'espe­cu­lació i la cor­rupció. Però aquesta con­jun­tura favo­ra­ble a la casta no ha ama­gat el pro­blema de fons que ara res­sor­geix amb força. Amb la pun­xada de la bom­bo­lla i sense la com­pen­sació del superàvit fis­cal i la gene­ro­si­tat dels sub­si­dis públics de llocs com ara Extre­ma­dura, la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana està en fallida tècnica.

La impo­sició de la casta cas­te­llana i els seus dele­gats locals va ser al País Valencià tan precoç com a Cas­te­lla. Les Ger­ma­nies –revol­tes de menes­trals i page­sos, per­de­do­res–, la sag­nia de l'expulsió dels moris­cos i les bru­tals repres­si­ons –supe­ri­ors a les del Prin­ci­pat– poste­ri­ors al 1707 i al 1939, sem­bla que hau­rien d'haver dei­xat, com a bona part de la Gran Cas­te­lla, un ter­reny erm per a les idees de la democràcia i el progrés. Però crec que el fil roig dels ager­ma­nats, els mique­lets i els repu­bli­cans, con­ser­vats per la iden­ti­tat naci­o­nal no cas­te­llana, s'ha tor­nat a recu­pe­rar.