“Normal” i “democràtic”

Sí, molt bé, un estat “normal” i “democràtic” permetria que un territori seu celebrés un referèndum per dirimir la independència, en cas que una majoria d'aquest territori el sol·licités. Només que amb els estats “normals” i “democràtics” passa com amb alguns experiments de química: que només existeixen en les cambres dels laboratoris on prèviament s'ha fet el buit. O només floreixen en els cervells dels teòrics de la política, ja des dels grecs. Hi ha aproximacions a la “normalitat” i a la “democràcia”, és clar. En seria l'exemple la Gran Bretanya, que va facilitar el referèndum d'Escòcia. Però a la Gran Bretanya la democràcia ha tingut molt temps per ser exercitada, i després hi ha el caràcter dels britànics, que és d'alterar-se poc, sempre que no entrin en acció els hooligans. Un país amb tants hooligans que atonyinen, és gaire “normal”?

En general, els estats no permetrien el referèndum, i si l'autoritzessin, prèviament o a la plegada farien tot el possible i impossible perquè les inclinacions independentistes fracassessin. La guerra bruta, l'espionatge governamental, el desprestigi projectat contra l'adversari, les campanyes d'intoxicació, els fons de rèptils no són privatius dels països “anormals” o poc o gens democràtics. Hi pot haver graduacions més afables i d'altres de més hostils, com l'opció de la guerra “neta” i pelada, però els objectius dissuasius es mantenen. L'Estat espanyol ha recorregut a Andorra per obtenir informació bancària que comprometés líders independentistes catalans, i el govern del país minúscul i fràgil que només amb una mica més de zel de la Guàrdia Civil a la duana pot patir per la seva subsistència, s'hi ha posat bé. Els estats “normals” i “democràtics” passen per damunt dels països homòlegs i van a totes. I als que no els poden passar per sobre els demanen col·laboració “altruista”, que normalment és satisfeta. Els polítics de l'exemplar Gran Bretanya diuen que el país no té amics sinó interessos. Com ells, tots.

Tot això suposo que tots ho sabem i que si ens n'escandalitzem no és per aquesta mena d'ingenuïtat que de vegades impregna l'independentisme sinó perquè d'alguna manera hem de reaccionar, i escandalitzar-se n'és una. Els estats “normals” i “democràtics” donen molts motius per escandalitzar-se'n, i l'espanyol, amb més intensitat i insistència. Suposo que també en són coneixedors els polítics que comanden el “procés”, i que dintre del “full de ruta” les agressions no només es donen per descomptades sinó que hi ha els lenitius per plantar-hi cara, seguir endavant i triomfar, encara que no els puguin dir. Hi són, oi? No m'espantin...

Quan siguem independents, prescindirem de l'espionatge i les mesures ofensives i defensives, o serem un estat normal i democràtic?