la tribuna

Del dret a manifestar-se

Pensant amb visió de país i a mantenir i millorar les produccions agràries, cal obrir un veritable procés de negociació, sense qüestionar la nostra representativitat ni el dret legítim a manifestar-nos

Creiem que en el marc de la necessària recuperació de tota l'economia productiva, cal situar-hi l'important paper de l'agricultura

Sembla com si de la manifestació pagesa de Reus, el dissabte 24 d'octubre passat, l'única notícia remarcable de cara a l'opinió pública fos l'enfrontament amb els mossos d'esquadra i, en canvi, no fos gens noticiable el motiu o motius de la manifestació. Cosa que ha anat molt bé als representants de totes les administracions, inclòs Agricultura, per referir-se en les seves declaracions únicament als incidents i no fer, en canvi, ni la més mínima referència a les reivindicacions del primer sindicat agrari de Catalunya, que tenen com a rerefons la gravíssima crisi que pateix gairebé tota la pagesia catalana.

Fa anys que diuen que la situació al camp és tan greu que necessitava la intervenció mancomunada del govern i no tan sols del Departament d'Agricultura. Cal una actuació interdepartamental que inclogui, per començar, mesures de política agrària, però també mesures d'altres departaments, per establir els mecanismes d'una autèntica «política rural» de suport a la pagesia i també a tota la gent que viu i treballa en el medi rural. Educació –sense qüestionar mai el sentit d'una escola amb pocs alumnes–, xarxa viària i tota mena de comunicacions, equipaments i serveis.

Hi quedaria gent, avui, a les muntanyes de Suïssa i Àustria o al nord de Noruega si no ho haguessin fet així des de fa més de cent anys? En l'ordre de prioritats és evident que el primer que cal corregir és l'escandalosa diferència de preus que cobrem els pagesos i el que n'acaba pagant el consumidor. Cosa que provoca una progressiva pèrdua de renda en el sector, agreujat aquests darrers anys per un increment brutal de tots els costos de producció: energètics, adobs, llavors, maquinària, etc.

O els efectes devastadors d'una globalització, que no interessa reglamentar, a partir d'acords polítics multinacionals, perquè les grans empreses i el capital financer en treuen les paelles llargues i encara que sigui del tot evident que ells, amb una especulació sense límits, hagin provocat la crisi que patim a escala mundial.

I a l'inventari de greuges relacionats amb l'especulació, amb el guanyar diners sense treballar, cal afegir-hi el negoci urbanístic i la pressió en el medi rural que ha comportat, agredint-nos sense contemplacions i amenaçant l'estabilitat del pagès a la terra. Fins al punt que avui en moltes comarques hem esdevingut un autèntic entrebanc, un obstacle, de cara a aquells carteristes de les plusvàlues urbanístiques, convertits en els representants del «progrés», davant aquests rucs que ens entestem a seguir vivint del treball a la terra.

Arran de l'afer de Santa Coloma de Gramenet, un representant, dels que aquests dies han parlat dels nous ajuntaments «nets», ha gosat dir que sense aquest creixement urbanístic tan bèstia «on ara hi ha ciutats encara hi hauria camps». Aquests són els que amb la seva visió del país i les seves actuacions polítiques han creat una inflació i pobresa, ens han abocat a la crisi que patim i han convertit la terra agrícola i el medi rural en pura mercaderia.

Molts pensàvem que la forta crisi ajudaria a obrir un debat sobre les causes i una sortida a partir de potenciar totes les activitats productives. Però ja veig que no ens en sortirem perquè els especuladors d'una banda, i molts responsables polítics de l'altra, només estan pendents del miracle d'una recuperació econòmica perquè les coses tornin a ser com abans. Nosaltres insistim que cal que el gran debat agrari al Parlament es faci perquè creiem que en el marc de la necessària recuperació de tota l'economia productiva, cal situar-hi l'important paper de l'agricultura.

Cal que el govern de Catalunya afronti de cara el problema del sector agrari i la realitat de la pagesia, sense encaparrar-se ni per l'agroindústria ni per la xarxa de distribució d'aliments: aquests ja se'n surten prou bé, sovint a la nostra esquena.

Pensant amb visió de país i a mantenir i millorar les produccions agràries, cal obrir un veritable procés de negociació, sense qüestionar la nostra representativitat ni tampoc el dret legítim a manifestar-nos.

Seguir amb les velles pràctiques de dividir el sector agrari comprant organitzacions, o si més no els que les manipulen, no és avui la millor manera de servir a Catalunya. I ho dic pel tema de l'aigua a Lleida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.