Stiglitz i l'euro

Ha estat aquí el premi Nobel Sti­glitz per pre­sen­tar el seu últim lli­bre, L'euro. Com la moneda comuna amenaça el futur d'Europa, on plan­teja que l'euro es va con­fi­gu­rar mala­ment des d'un inici i que, amb la crisi, està essent un mal­son per als països de la perifèria de la zona euro. Tan­ma­teix, la seva posició és molt més ambi­gua sobre quin serà (i sobre quin hau­ria de ser) el futur de l'euro.

Sti­glitz, però, arriba una mica tard. Nic­ho­las Kal­dor el 1971 o Wynne God­ley a prin­ci­pis dels 90 del segle pas­sat, per asse­nya­lar dos eco­no­mis­tes des­ta­cats, entre molts que ho hem fet poste­ri­or­ment, ja van adver­tir que una unió monetària (l'euro) no podria fun­ci­o­nar si no hi havia una unió política i una unió fis­cal i pres­su­postària. I això dar­rer és sim­ple­ment una qui­mera.

L'euro tal com ha estat con­fi­gu­rat pretén bàsica­ment limi­tar la sobi­ra­nia econòmica i monetària dels països de la Unió Econòmica i Monetària. D'una banda, impe­deix (o limita) que aquests països puguin fer polítiques econòmiques pròpies/sobi­ra­nes (sobre el tipus de canvi, monetària, fis­cal, etc.) i, per tant, impos­si­bi­lita que es puguin fer polítiques anticícli­ques per llui­tar con­tra l'aus­te­ri­tat i polítiques per pro­moure un crei­xe­ment sos­te­ni­ble. D'altra banda, l'euro limita la democràcia: les deci­si­ons sobre l'euro i sobre les polítiques econòmiques dels països són pre­ses per la gent que forma part d'unes ins­ti­tu­ci­ons (Con­sell Euro­peu, Comissió Euro­pea, Banc Cen­tral Euro­peu) que no han estat esco­llits democràtica­ment per la ciu­ta­da­nia euro­pea. Més en con­cret, amb el BCE (supo­sa­da­ment “inde­pen­dent”) apa­reix un quart poder (al cos­tat dels tra­di­ci­o­nals: legis­la­tiu, exe­cu­tiu i judi­cial), el poder mone­tari, que és el que té la dar­rera paraula sobre el que poden fer, o no, els països supo­sa­da­ment sobi­rans de la zona euro.

A més, si les deci­si­ons sobre l'euro i sobre les polítiques econòmiques dels països es posen en mans d'uns orga­nis­mes “inde­pen­dents”, “tècnics” (com el BCE) on els que deci­dei­xen són uns “tecnòcra­tes”, que no ha esco­llit ningú democràtica­ment, perquè “són els que hi ente­nen”, “els que saben què es fan”, evi­dent­ment des­a­pa­reix el paper que havien jugat tra­di­ci­o­nal­ment els sin­di­cats o els par­tits polítics, i molt par­ti­cu­lar­ment els d'esquer­res. Dit amb altres parau­les, en el marc del BCE, de l'euro (i fins i tot de la Unió Euro­pea), des­a­pa­reix la pos­si­bi­li­tat de fer política. I molt par­ti­cu­lar­ment de fer polítiques d'esquer­res.

Per tant, i tenint en compte que “un altre euro no és pos­si­ble” (ni con­ve­ni­ent m'atre­vi­ria a dir), si es vol recu­pe­rar la sobi­ra­nia econòmica i monetària, si es vol recu­pe­rar la democràcia i la pos­si­bi­li­tat de fer política, i en par­ti­cu­lar polítiques d'esquer­res, això reque­reix inex­cu­sa­ble­ment sor­tir del parany que sig­ni­fi­quen l'euro i el BCE, i evi­dent­ment pren­dre unes quan­tes mesu­res més de política econòmica que reque­ri­rien un altre arti­cle.