‘What is left?'

Havien de guanyar les esquerres a Espanya i Rajoy és president gràcies al PSOE. Havia de guanyar el sí a la pau en el referèndum de Colòmbia i la dreta colombiana va aconseguir mobilitzar el no fins a fer-lo guanyador. El Regne Unit s'havia de quedar a la Unió Europea i el populisme britànic va aconseguir el Brexit. I Donald Trump mai havia de guanyar les eleccions als Estats Units perquè era impossible que guanyés a la llatina Florida i a l'obrera Ohio. I no ens enganyem, el sí a la independència d'Escòcia estava sustentat per una part del laborisme que s'havia tornat indepe però va ser insuficient per derrotar el no, entre el qual s'hi trobaven els sectors més conservadors de la societat (rural i gent gran). És evident que l'esquerra, el progressisme, la socialdemocràcia, com vulgui que es digui, passa per un moment de crisi perquè és incapaç de connectar els seus valors amb una part molt important (i segons es veu majoritària) de la societat. I potser ha arribat el moment de deixar d'escandalitzar-se pels exabruptes de Trump per preguntar-se si després de l'esperança negra d'Obama la millor substituta era una candidata de setanta anys i política de la generació anterior, no la futura. O si tal com estava plantejat el referèndum a Colòmbia, el no era més un càstig a una organització d'extrema esquerra que no pas una negació a la pau. I també potser ha arribat el moment de fer autocrítica nosaltres, els mitjans de comunicació més pendents de l'últim tuit que dels ciutadans que no en tenen, que tornen a ser la majoria. No es tracta de mirar la sobredimensió quantitativa en platós i digitals sinó de comprovar si en el que hi ha sobrerepresentació és en això que tots hem acordat dir-ne el relat. Uns diaris amb cada cop menys vendes entotsolats amb uns polítics amb cada cop menys vots. Resultat: la nova política també és de dretes. I de quina manera.