El funeral dels partits

És conscient el mon de cap on va? Des 2008 i la seva crisi no gaire ben explicada, la societat occidental sembla que ha perdut l'esma. Primer, es va tractar de justificar l'etiologia de la crisi en un suposat error bancari (Lehman Brothers); després, s'amplià l'atenció al sector financer, esvaint altres causes més consolidades. Finalment, tot quedà reduït –jo diria abduït– a una pèssima praxis dels poders econòmics, orfes de moral i de principis. La realitat, al meu parer, és doble: per una banda, l'eclipsi ètic a les estructures de les societats occidentals; i per una altra, el dogma bestial que ens han fet empassar – tot i sent una monumental mentida– que la globalització era la gran panacea de tots els béns, la major fortuna de la humanitat, i l'alliberadora dels pobres.

Fals de tota falsedat! Ha reforçat les elits cleptòmanes, els rics d'entre els rics, les multinacionals que s'escapen dels impostos, els banquers lladres –o estafadors–, les oligarquies del poder real econòmic, financer i energètic, i potenciat els màxims especuladors. (L'especulació és economia productiva?) Mai els rics foren més rics, i mai les classes mitjanes, gran conquesta del segle XX i la industrialització, es van veure més atacades, “perseguides” fiscalment i destruït el seu estatus en menys temps. Les elits extractives arrasen amb els pressupostos de l'Estat. Les fuites fiscals de les transnacionals enfonsaren els serveis socials, el molt estimat estat del benestar, perquè era inversament proporcional el creixement de la despesa social i el descens de la recaptació fiscal a Europa (tesi d'Ulrich Beck). Perquè les multinacionals, lluny de sotmetre's a les lleis dels estats i els seus mercats nacionals, exploten i travessen aquests mercats cercant el millor refugi als paradisos fiscals. És això el capitalisme? Això és el robatori institucionalitzat, l'antiètica de les conductes amorals, la berganteria dels aprofitats, l'elit dels malignes. I del maligne al maleït hi ha sols un lleu pas, o una relliscada.

És impossible que ningú no s'adoni d'aquesta antinòmia: vendre el progrés de tota la societat a costa de la immolació de les majories, la destrucció de les classes mitjanes, la pèrdua del poder adquisitiu i la reinfeudació de les societats a Occident. De la mà de la globalització s'està reinstal·lant el neofeudalisme econòmic i social. Ja no són els senyors feudals els que dominen la societat des de la seva exclusiva del poder, sinó les multinacionals les que colonitzen els països, neutralitzen, o superen els estats, i abusen de la seva potència omnímoda dels diners. Aquesta perversió del sistema comporta el suïcidi violent del capital i la destrucció de l'arquitectura del sistema ultraliberal. Potser era aquest el propòsit de Margareth Thatcher, de Ronald Reagan, dels Chicago Boys, dels neoliberals?

La realitat és cabuda. La mort de l'ètica ha conduït a la desfonamentació del capitalisme, a un repte –límit de l'acumulació del 80% dels recursos de la humanitat en mans d'una elit oligàrquica d'uns pocs. Però el mal és més profund, donada l'economització de la política mundial. No són els valors els que premen, sinó els interessos; en conseqüència, la mentida, la falsedat, el cinisme es convertiren en les fórmules usuals del pragmatisme i del profit sagrat: el mercat com a únic fonament de la llei i les normes. Davant el qual, i donada la magnitud del desafiament desaforat de les oligarquies, pot ser l'única resposta fora la revolució amb totes les seves dramàtiques conseqüències.

Els fets ho demostren en el desordre de la UE, en la mediocritat de la classe política, l'absència de lideratges forts (millor cotitzats al món de les multinacionals i amb menys risc que a la vida pública), la decadència dels grans principis, arquitrau dels sistemes socials i polítics, etc. Conseqüència directa és el populisme desaforat a la dreta i a l'esquerra (Orbán a Hongria, Tsipras a Grècia, el frau electoral a Àustria, els neo-republicans a Alemanya, Le Pen a França, deriva de la dreta als països escandinaus, la difícil sortida d'Itàlia, la multicoalició a la defensiva a Portugal, el Brexit al Regne Unit, Podem a Espanya, l'absurd reduccionisme de Mariano Rajoy cada dia més a la deriva cap a dreta radical, etc.).

Qui no ho vulgui veure que no ho vegi, pitjor serà quan el procés sigui ja irreversible. Si d'aquesta massacre de valors encara dubten alguns escèptics, és una evidència el succeït als EUA. Trump, redemptor a cop de despropòsits, de descosir les costures del sistema americà, del groller menyspreu de valors… I, amb tot, aquest amoral personatge ha guanyat el capítol. Vet aquí el diagnòstic: de quina ceguesa estan fets els partits polítics? Han lluitat per redimir aquesta deriva? Tenen un discurs lògicament construït per evitar el desastre o la mort del sistema sense disposar d'una alternativa? Si fins ara la ceguesa fou la seva norma de conducta, per què hem de creure en la seva virtualitat, demostrades les seves incompetència i incoherència? Tant el populisme de dretes com el d'esquerres atresoren un propòsit: excloure els altres, i imposar la seva hegemonia popular. Com sosté Monedero, “del poble al carrer sorgirà la solució”. Penso que naixerà d'aquí el problema. De què ens serveixen avui les elits i els partits polítics? Ambdós són carn de funeral, tot i que no s'adonin d'això.