Un Tercer Reich inesperat

Jocs de guerra sobre la II Guerra Mun­dial n'hi ha a cabas­sos. Ara digi­tals, abans de paper i cartró. El fet curiós és que, tant de nens com d'adults, la majo­ria dels meus amics volien jugar amb els ale­manys. M'ima­gino per aque­lla atracció pel cos­tat fosc. Per la pro­esa de vèncer en la ficció el que la rea­li­tat va con­ver­tir en der­rota. O per per­llon­gar les vic­to­ri­o­ses cam­pa­nyes llam­pec dels pri­mers anys. I el que temps enrere era un joc, de gran es trans­forma en lec­tu­res d'his­to­ri­a­dors com Bee­vor, Fest, Kers­haw o fins i tot el neo­nazi Irving. I, és clar, la pre­gunta és: es pot dir encara alguna cosa nova sobre aquest tema?

Nor­man Ohler a El gran deli­rio. Hit­ler, dro­gas y el III Reich, ho ha fet i per la banda més sor­pre­nent. Ha posat com a eix del lli­bre un tabú social, el con­sum de dro­gues, que li ser­veix per expli­car les cam­pa­nyes mili­tars ale­ma­nyes i, sobre­tot, la relació per­so­nal entre Hit­ler i el seu metge (o camell) The­o­dor Morell. Les tro­ba­lles són fas­ci­nants i ines­pe­ra­des. Com s'explica la cam­pa­nya de les Arde­nes que va sot­me­tre França en un mes? Posin-li l'efecte eufo­rit­zant i desin­hi­bi­dor de la Per­vi­tina i veu­ran com els tan­quis­tes poden con­duir qua­tre dies sense dor­mir. Com s'explica la capa­ci­tat de resistència i seducció de Hit­ler, espe­ci­al­ment quan la guerra ja està per­duda, a par­tir del 43? Posin-li un còctel de metam­fe­ta­mi­nes en vena. Com es pot convèncer Mus­so­lini que Itàlia no pot aban­do­nar l'Eix? Una dosi i escol­ta­rem monòlegs del dic­ta­dor ale­many de tres hores. Com has de moti­var deu mil cadets d'ofi­cial a les por­tes del ter­cer hivern rus? Una altra dosi. Com pots enco­rat­jar els desa­ni­mats volks­ge­nos­sen o l'alt coman­da­ment mili­tar? Amb opi­a­cis.

I, és clar, per dige­rir una rea­li­tat tan difícil d'accep­tar, per con­ti­nuar llui­tant, gene­rals, minis­tres o orde­nan­ces del Reich neces­si­ta­ran també la seva ració de vita­mi­nes, vísce­res ani­mals i dro­gues de tot tipus. Un procés d'addicció crei­xent que explica, ara sí clara­ment, la des­a­pa­rició pro­gres­siva del Führer de l'escena pública. Els alts i bai­xos emo­ci­o­nals, els salts de la depressió a l'eufòria i el dete­ri­o­ra­ment físic abso­lut dels dar­rers anys. De lide­ratge carismàtic pas­sem a lide­ratge químic. 120 pas­ti­lles i vuit pun­xa­des en vena per set­mana fan d'aquest dar­rer Hit­ler un poli­to­xicòman en tota regla. La seva lenta però sos­tin­guda cai­guda pot ara expli­car-se millor.

En defi­ni­tiva, lle­gei­xin Ohler. I, seguint l'autor, allà on altres his­to­ri­a­dors massa imbuïts per la pro­pa­ganda nazi que cre­uen com­ba­tre hi veuen “ener­gia fèrria” i “volun­tat d'acer” posin “Euko­dal” i “cocaïna”. I a on diu “resis­tir el destí” hi afe­gei­xin “amb ajut far­ma­cològic”. Veu­ran com la guerra i el per­so­natge de Hit­ler pre­nen uns mati­sos com­ple­ta­ment nous, alhora que es revela la bai­xesa moral d'un Reich que se sosté sintètica­ment.