opinió

«¡Visca Millet; mori Millet!»

Per molt desassenyada, esquizofrènica i vil que hagi estat la conducta del seu fill, res no pot malmetre la tasca de mecenatge del seu pare, Fèlix Millet i Maristany, que tant va contribuir al ressorgiment de la cultura del nostre país

Parodiant el cèlebre crit anarquista, em veig obligat a aixecar-ne un altre, encara que sembli contradictori –i que, naturalment, no pot agafar-se al peu de la lletra–. Però és que em dol molt l'escarni del cognom Millet en les converses de carrer i en els mitjans de comunicació. L'últim, el de Jordi Creus, a les pàgines de l'Avui. El seu panegíric a Lluís Carulla –del tot pertinent– no podia de cap manera concloure'l amb aquestes paraules: «Dins de la cultura catalana no tot han estat Millets. Per sort, hi ha hagut molta més gent com Lluís Carulla.» Per exemple, i abans que ell, afegeixo jo: Fèlix Millet i Maristany. Per tant, seria erroni insinuar: «¡Visca Carulla; mori Millet!»

Comprenc el dolor immens d'un dels seus fills, Xavier –i de la família en general–, en veure tacat el cognom familiar pel comportament del germà petit, Fèlix Maria. «Si el pare visqués –deia en una entrevista a TV3– no el perdonaria mai.» (Segurament no arribaria a tant, atesa la seva condició de creient convençut.)

Realment, no hi ha dret que no s'hagi sabut garbellar millor i s'hagin posat a la picota els caps de tots plegats, fins barrejar les branques de la família Millet, com féu –temps enrere– Miquel Calçada en un comentari, tot afirmant que aquest individu havia malmès la imatge del seu avi, Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català, cosa del tot equivocada.

Mecenes de la cultura catalana

Jo, com a editor dels dietaris de Maurici Serrahima, recordava molt bé les moltes pàgines en què ens parla de Fèlix Millet i Maristany «com a mecenes de la cultura catalana» en els seus volums titulats Del passat quan era present. Són tantes, però, que, quan he revisat l'índex onomàstic, no m'he vist amb cor de repassar-les totes. Ha estat molt més fàcil recórrer a la biografia que li dedicà Albert Manent, que cita amb freqüència els textos de Serrahima. Repasseu-los, si us plau.

De tota la seva tasca, però, en féu un gran elogi el qui fou el seu secretari, Josep Benet (¡sort en va tenir de deixar-nos abans que esclatés aquest denigrant afer!), en la seva conferència Fèlix Millet, al servei d'una cultura, que dedicà Òmnium Cultural al seu primer president i fundador, el 6 de maig de 1968. Diu així: «El mecenatge de Millet tingué unes característiques especials des del primer moment. Conscient de la situació de gravíssim perill que es trobaven la llengua i la cultura del seu poble, decidí d'aportar la seva acció personal i el seu ajut econòmic a aquelles obres que eren imprescindibles de salvar, mantenir, promoure i coordinar per tal d'assegurar la resistència catalana en el camp lingüístic i cultural. Fèlix Millet, en aquells moments, va saber veure clar quin era el seu deure cívic com a mecenes. Ell sabé comprendre que el mecenatge, que en altres països representa simplement un ajut complementari a l'obra cultural que organitzen, financen o promouen l'Estat i els organismes públics, molt especialment, a Catalunya havia de tenir, durant aquells anys quaranta –i encara ha de tenir avui– unes característiques molt particulars. Car en negar l'Estat i els organismes públics els mitjans econòmics indispensables per a mantenir i promoure la cultura expressada en llengua catalana, recau sobre el mecenatge l'obligació d'atendre'n gairebé exclusivament el finançament.» I la fundació benèfica Minerva des de 1943 fou l'instrument de materialització d'aquest suport econòmic a la cultura del nostre país. Sense aquests ajuts, Sagarra no hauria escrit el Poema de Montserrat ni traduït la major part de Shakespeare, ni Riba L'Odissea d'Homer, ni Boix i Selva El paradís perdut de Milton, ni Carner ens hauria ofert Nabí, ni Ferran Soldevila La historia de España, ni redactat Pau Romeva la Història de la indústria catalana, ni Bofill i Ferro el recull Els poetes catalans moderns, i un llarg etcètera. Tampoc no hauria pogut sobreviure l'Institut d'Estudis Catalans, ni s'hauria fundat Òmnium Cultural. D'altra banda, ell –juntament amb Josep Benet i altres– fou el capdavanter de l'Entronització de la M. de D. de Montserrat, el 27 d'abril de 1947, primer acte de manifestació del sentiment catalanista en els anys de la dictadura franquista.

Per molt desassenyada, doncs, esquizofrènica i vil (i tots els qualificatius pejoratius que vulgueu) que hagi estat la conducta del seu fill, res no pot malmetre la immensa tasca de mecenatge del seu pare, Fèlix Millet i Maristany, que tant va contribuir al ressorgiment de la cultura del nostre país. Si els pecats dels pares no poden imputar-se als fills, tampoc els d'aquests no han de menyscabar gens ni mica la imatge dels pares ni dels germans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.