L'estrateg

Un estra­teg con­dui­ria la tropa als cam­pa­ments d'hivern per refres­car i avi­tu­a­llar els efec­tius, fer recompte d'actius i pas­sius, lli­gar i enfor­tir ali­an­ces i apa­mar l'adver­sari. El referèndum serà con­vo­cat, però no cele­brat, per pro­hi­bició. La gent sor­tirà al car­rer, hi haurà un xoc, però el govern cen­tral ni així cedirà res. La gent sor­tirà al car­rer: quanta i amb quina força suple­mentària, política, sin­di­cal o patro­nal? La mani­fes­tació d'acom­pa­nya­ment d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau als jut­jats va ser en aquest sen­tit molt pobra. A dins, els tres encau­sats van exer­cir una defensa tècnica –en diuen així– que va dei­xar estu­pe­fac­tes molts con­cen­trats de fora. L'opo­sició par­la­mentària també els ha retret el fet de para­pe­tar-se en els volun­ta­ris del 9-N, però jo, a diferència seva, ho faig sense cinisme ni hipo­cre­sia. Jo soc de la colla. Jordi Pujol va ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, el 1981, perquè vint anys abans havia fet en el con­sell de guerra un al·legat d'incul­pació que li va val­dre una sentència de set anys. Ara no par­lem de con­sells mili­tars ni de presó. Par­lem d'inha­bi­li­tació, que no tin­dria efecte en la “nova república cata­lana”, si tan segurs esti­gues­sin d'abas­tar-la aviat.

Joana Ortega diu: “Jo, per pre­pa­rar la con­sulta del 9 de novem­bre vaig tri­gar un any i mig.” I es pre­gunta: s'està orga­nit­zant el referèndum del setem­bre –o de més aviat, si la con­vo­catòria s'ha d'avançar? Ho fa mali­ci­o­sa­ment: ERC, que en té la res­pon­sa­bi­li­tat, es troba en aquest punt inac­tiva, a la vegada que es pre­senta als cena­cles i des­pat­xos com a garan­tia de mode­ració, si les elec­ci­ons són ine­vi­ta­bles i el seu par­tit governa. M'ho diuen els assis­tents als cena­cles i des­pat­xos. M'ho diu el nas quan ensuma el govern de Madrid, que no emprèn mai acci­ons d'enver­ga­dura con­tra ERC. És ERC l'estra­teg i aquesta la seva estratègia?

No tenim una plana major amb vara alta que pugui ara, a aques­tes alçades, acon­se­llar al selecte públic un reple­ga­ment. La gent, però, ho entén tot, si se li explica bé i amb auto­ri­tat: ens hem de posar a cobert de l'adver­sari, que en aquests moments és molt fort, es pre­para per al gran assalt i causa mol­tes bai­xes entre l'ofi­ci­a­li­tat. Una altra cosa és que ho enten­guin certs par­tits. “Tenim pressa.” Pressa per a ser sobi­rans, per a gover­nar o per a enge­gar-ho tot a pas­seig? “Com pit­jor millor.” De debò? No hi podia haver res pit­jor que un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat al banc dels acu­sats. On eren els estu­di­ants, els sin­di­cats, els empre­sa­ris, l'opo­sició? On seran?

Cam­pa­ments d'hivern, no camps del des­ho­nor o ren­dició. Calma: estu­diem els punts forts, que són molts, i els febles. Engrei­xem la maquinària, des­con­cer­tem l'adver­sari i ja vindrà el des­glaç. Qui diri­geix la mani­o­bra que auguri una victòria, però?