El dia 8 de març serveix per parlar del feminisme. Hi ha poques lluites més dignes i necessàries que totes les que passen per defensar els drets de les dones, la justa demanda per aconseguir la igualtat en tots els àmbits de la vida. No només en l'esfera laboral, on queden tantes coses per fer, sinó a la llar, on la càrrega que acaben fent les dones és més feixuga, duradora i malagraïda, sigui en la cura dels fills o de les persones grans. La justa reivindicació feminista, i el fet de posar en primer lloc la igualtat com a objectiu, no ens ha de fer oblidar que l'origen de tots els mals és el masclisme, la idea de fons que d'una manera subtil, insidiosa i insubornable continua tenyint moltes de les decisions que es prenen, i moltes de les actituds que es continuen perpetuant.

Hi ha un masclisme sord, imperceptible, encara que és difícil trobar-se directament algun home de les cavernes que et digui que pel simple fet de ser home ja és un ésser superior. Tanmateix, no fa falta remetre'ns a les xifres encara esfereïdores de dones assassinades per les seves parelles masculines –més de vint a tot l'Estat durant aquest 2017–, sinó que ho veiem en el dia a dia, almenys si desacostumem la mirada i tenim prou coratge per afrontar-ho. ¿Per què ens sorprèn quan veiem que l'autobús que ens porta a la feina el condueix una dona? ¿Per què són les dones les úniques que treballen a les escoles bressol o als geriàtrics? ¿Per què només trobem dones a les caixes dels supermercats? ¿Per què gairebé només trobem homes a les càtedres, als consells d'administració, als despatxos de directors de diari, etc.?

Alguna cosa deu estar passant, sigui premeditada o consumada per la força de tots aquells sostres de vidre que acaben imposant-se a causa de prejudicis, temences o recels conservadors –que fins i tot algunes dones poden reproduir, com aquelles senyores que veuen un pare jove sol amb la seva filla al parc i només fan que preguntar on és la mare de la nena, com si el pare no se'n sabés ocupar; o, al contrari, els elogis desmesurats que rep un pare que porta sol els seus fills a l'escola, els banya, els alimenta i assisteix a les reunions amb mestres o a activitats extraescolars mentre la seva dona treballa: com si l'home estigués fent una cosa prodigiosa!

El masclisme és un conservadorisme. Els homes es miren amb recel la forma d'igualitarisme que el feminisme implica i imposa, perquè temen perdre posicions, poder i reconeixement. És un problema de por, més que res; potser si s'actués amb vertader esperit igualitari molts homes quedarien relegats, això és més que obvi. Més enllà dels discursos, és difícil assumir les obligacions que comporten per als homes les justes i evidents demandes de les dones. En àmbits com els relacionats amb l'art i la creació, el feminisme fa més por encara, perquè pot imposar un criteri objectiu on tot es basa en gustos i vaguetats.

No suportaríem, perquè ens cauria la cara de vergonya, que al nostre país hi hagués xifres de morts per motius racials com les que trobem per motius masclistes i sexistes. Les mobilitzacions serien massives; els canvis legislatius, immediats; les partides pressupostàries, engreixades, i s'imposaria fins i tot un canvi en els programes escolars. Sembla que les dones, però, ho tenen més difícil. Tot i que hi ha moltes dones en alts càrrecs polítics, no s'han fet grans reformes en aquest sentit, més que algun vacu Ministeri de la Igualtat, amb els seves còpies autonòmiques, que finalment no semblen haver fet res de gaire tangible.

Tampoc no hem d'oblidar que hi ha nuclis molt durs de model tradicional masclista en les comunitats d'origen immigrant, dins les quals el paper de la dona és tan nul com ho era entre nosaltres fa un parell de segles. Parlar de fer polítiques d'igualtat i d'educar en la igualtat, i després mirar a una altra banda per por de ser titllat de xenòfob o d'intolerant, per exemple, és una mala decisió. El masclisme no és tolerable, encara que vingui vestit de diversitat cultural o religiosa.

Les dones no estan soles. Però hi ha molts d'homes que mirem cap a una altra banda, que no volem sentir a parlar de les petites discriminacions que nosaltres mateixos perpetuem; acabem reduint les xifres d'assassinats masclistes a casos particulars sense més transcendència. Com a homes, ens hem d'avergonyir, i ser els primers de denunciar i criticar aquestes actituds quan les trobem en el nostre cercle d'amistats, en la feina, o en la nostra pròpia família. Amb la victòria feminista hi guanyarem tots. Serem tots plegats més lliures. Amb generositat i veritat, amb coratge.