Informadors heroics

En la disputa entre l'Associació de la Premsa de Madrid (APM), que presideix Victoria Prego, i Podem sobre la suposada pressió que pateixen els que informen sobre Pablo Iglesias, hi ha una sentència que encara retrona: “Escriure sobre Podem t'exigeix ser un heroi cada dia.” Com succeeix en tota la polèmica, la frase solemne és d'un periodista anònim. A la confusió hi contribueixen dues imatges d'Iglesias que el públic guarda a la retina. La primera és la del líder de Podem burlant-se en públic d'una periodista pel seu “abric de pells”. La segona és la d'Iglesias assegut amb el cul a la catifa del Congrés i envoltat d'informadors com si el líder de Podem fos un relator de contes a la plaça Jemaa-el-Fna de Marràqueix. Qui no es confon i ho té clar és Mario Vargas Llosa, que no treballa al Congrés ni ha trepitjat Vistalegre però que denuncia que “des de la transició no hi havia hagut res semblant, tret potser dels crims d'ETA”.

La facilitat amb què l'APM parla d'herois a Madrid sobta perquè el castellà és un idioma d'informadors heroics. A El Salvador, Roberto Valencia, de la Sala Negra d'El Faro, se la juga els últims anys per relats com Jo, violada sobre la violació de la nena Magaly Peña per quinze joves de la mara Barrio 18 i que va revelar que el silenciament dels crims és quotidià. A Colòmbia, Jineth Bedoya –subdirectora d'informació judicial a El Tiempo– va anar a una entrevista a la presó La Modelo de Bogotà quan era redactora a El Espectador, va ser segrestada i torturada pels paramilitars, i el trauma li va durar deu anys fins que el 2016 es va decidir a parlar i liderar la iniciativa No es hora de callar. I a Mèxic, on les heroïnes són sovint dones de la neteja que són tan atacades com els firmants de notícies, el 2013 el diari Zócalo es va cansar de la condemna a ser heroic i va comunicar amb pesar que deixava d'informar del crim organitzat. Si algú no té tan clar com Vargas Llosa on hi ha herois, una pista: no acostumen a ser notícia i no es defineixen mai com a herois.