MA CHE CAZZO?

La ignorància i la imbecil·litat estan fent metàstasi. Cada dos per tres prenem consciència de la nostra capacitat d'estupefacció i de perplexitat davant els individus –per no dir androides– amb què cohabitem el planeta blau. Amb estupor, exclamem sorpresa –per no dir mala llet– quan a algú se li descantella la brúixola, perd el nord i la caga amb total impunitat. Com un cubell d'aigua freda, com un cop de puny en girar una cantonada quedem, de cop, amb cara de pal. En Teo, italià d'arrel, té un mètode molt digne per superar aquestes cada vegada més habituals pixades fora de test. Ell fa mà d'una interpretació magistral escortada per una eficaç onomatopeia quan algú la diu de l'alçada d'un campanar o quan, directament, el subjecte emissor de la perla queda com un estúpid radical. Estàtic, en Teo parpelleja molt de pressa i diu “cric-cric”, “cric-cric”, al·ludint a la urgència d'obrir i tancar els ulls per creure el que està veient, escoltant o provant de processar. Aquesta caiguda d'ulls a ritme de techno li evita de fer com jo: mirar malament l'interlocutor i deixar-lo a l'alçada de la merda de gos que acaba de trepitjar abans d'escopir el despropòsit. En Teo no. En Teo és educat. Ell i el seu “cric-cric”, “cric-cric” són un duet infal·lible contra les barrabassades que fan mal als ulls del cervell. Per què s'estan multiplicant tant, els imbècils? Què mengen? Dormen poc? No lliguen? Se'ls barregen els colors de la roba a la rentadora? No llegeixen? Alarmant, si més no. Anoteu: feu “cric-cric” i passeu pàgina.