Margallo, l'egòlatra

Quan encara ni se sos­pi­tava que aca­ba­ria for­mant part del pri­mer govern de Mari­ano Rajoy, José Manuel García-Mar­ga­llo es venia per Brus­sel·les –on ocu­pava un escó– com a futur minis­tre d'Eco­no­mia. Tant és així que, tan bon punt va irrom­pre la demanda de pacte fis­cal, el lla­vors euro­di­pu­tat pre­su­mia d'haver fet els números i dis­po­sar d'una oferta alter­na­tiva, men­tre el pre­si­dent espa­nyol des­pat­xava Artur Mas amb un sonor cop de porta. Aca­bat d'ins­tal·lar al Minis­teri d'Exte­ri­ors –res a veure amb el càrrec que ell s'havia adju­di­cat– García-Mar­ga­llo es va con­ver­tir en l'assot del sobi­ra­nisme. Ara se sap, però, que no només actu­ava de paraula, sinó també d'obra. Dir que un atemp­tat ter­ro­rista “se supera, però la inde­pendència és irre­ver­si­ble” pot sonar a sal­vat­jada –però no sem­bla que ni aquesta ni cap altra frase de l'exmi­nis­tre hagi de que­dar per a la història– però com­prar volun­tats no se sap ben bé a quin preu passa de mida, i es pot girar con­tra els pro­mo­tors. En matèria inter­na­ci­o­nal, les ali­an­ces en oca­si­ons venen mar­ca­des per interes­sos con­jun­tu­rals. I quan la cir­cumstància can­via, l'interès des­a­pa­reix. Igual que l'amis­tat amb Rajoy de la qual pre­su­mia García-Mar­ga­llo cada cop que podia. Men­tre li va ser útil, el va dei­xar cam­par i va tole­rar que s'esba­tussés amb mig govern, però ara que ja no ho és, l'inquilí de La Mon­cloa ha des­co­bert en ell l'egòlatra que mai va dei­xar de ser.