Gent del meu país

L'home travessa la plaça sota un cel blau i lluminós d'una primavera avançada. Ho fa amb passes llargues com les que es fan per superar pujades i margeres, i s'asseu un diumenge a la tarda en un cafè. Un reducte de companyia per un home cara vermell, cabell blanc i un cos prim més acostumat que a caminar a reduir distàncies. De tant en tant hi parlo de bolets. En sap i me n'explica coses. Una magnífica troballa humana, sobretot venint d'un personatge que li costa obrir la boca per no molestar. Reclòs en els seus pensaments, acostuma a caminar solitari i callat, respectat com qualsevol persona que se sap que pensa i sap molt més del que diu. La seva presència reconforta com la de tenir al costat l'home tranquil. L'home del país qui abans d'opinar sobre qualsevol cosa primer mira al cel, després a la terra i fa una ullada al seu voltant. Com deia el poeta, en ell res és en va. L'home del territori, el pagès i els seus racons que, com els vells roquers, no morirà mai.

Amb les mans a les butxaques i amb llargues camades, el rostre colrat s'allunya cap als racons més solitaris de Sant Joan de les Abadesses. Parla poc i està acostumat a una solitud molt diferent de la dels veïns molestos, les exigències dels ajuntaments o la falsa companyia de les tavernes. Com aquell que sap que hi ha qüestions que van molt més enllà de la gent, de la companyia i dels savis que pontifiquen. Coneix els animals, coneix els homes i se sap el territori pam a pam, muntanya a muntanya, prat a prat, arbre a arbre i riera rere riera. És perfectament conscient de què és realment important, de quin espai ocupa i de qui es pot o no refiar. L'home de pagès, el qui no pot admetre altra manera de viure que no sigui amb la companyia de la vida que s'acaba, que reneix, que esclata i s'exulta amb el pas de cadascuna de les estacions. Al país on visc, encara hi ha gent com aquesta. Gent del territori, mestres sense voler-ho, els guardes del país, dels elements i, també, de la nostra història de quan ésser era molt més important que tenir. Heus aquí l'home solitari, callat i discret que recorre els carrers i camins amb passes llargues i segures com el qui sap, perfectament en cada moment, on es dirigeix.