Gordó ha segrestat l’escó que va obtenir presentant-se sota l’empara de la llista de Junts pel Sí. Si el nostre fos un sistema de llistes obertes la reacció encara es podria mig justificar, però no és el cas. Aquesta representació la va obtenir una coalició amb un determinat programa i no te la pots endur, com si fos una Thermomix en un divorci, sense que et caigui la cara de vergonya. Mentrestant, tot aquest sarau d’escons amunt i avall ha ajudat a ocultar el rerefons de la qüestió, que és que l’investiguen pels casos de finançament irregular de CDC i que l’esmentat ha estat un dels homes de confiança d’Artur Mas, ara president del PDeCAT. Potser és per això que es va tenir una inusitada tolerància quan va sortir el nom de Gordó en les converses conspiradores entre Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau. Aquí és on hem de reflexionar sobre la profunditat de la refundació del partit. Fins a quin punt es pot donar per renovada una formació que traspassa el president i els militants d’unes sigles a unes altres o si n’hi ha prou de convertir la portaveu en coordinadora general, són algunes de les preguntes que ens hauríem de formular. També estaria bé saber si ha servit per sumar un gruix important de militància nova o simplement ha estat per donar feina a les empreses de disseny gràfic per fabricar globus amb el nou logotip.

El 1989 Alianza Popular va fer un congrés de refundació que el va portar a convertir-se en el PP que avui coneixem. La part poc innovadora de tot plegat és que hi van posar de president el pare de la criatura, Manuel Fraga, i avui dia a ningú se li acut dir que no hi hagi una continuïtat evident entre el ministre franquista i el partit de govern. Altra cosa és que això importi als votants del PP, que em temo que no, però en la conjuntura actual de la política catalana, on tota possibilitat d’èxit passa per la confiança sense fissures de la ciutadania amb els seus governants, no estem per anar fotent invents fallits.