Complicitats internacionals

Si veri­ta­ble­ment el procés s’acosta cap a la seva fase final la qüestió de la inde­pendència cata­lana aviat dei­xarà de ser “un afer intern” d’Espa­nya per esde­ve­nir un afer inter­na­ci­o­nal. En el moment en què hi hagi una impli­cació directa d’un o de més actors en el marc de les rela­ci­ons diplomàtiques la bretxa ja estarà oberta i tri­garà més o menys, però la sin­gla­dura que porta cap al ple reco­nei­xe­ment ja començarà a ser tran­si­tada.

El referèndum sobre la inde­pendència de l’1 d’octu­bre d’enguany pot reve­lar aquest nou con­text. Tan sols que hi hagi algu­nes figu­res en el con­cert dels estats i de les orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals que reco­ne­guin la legi­ti­mi­tat de la causa cata­lana Espa­nya ja tindrà molts motius per amoïnar-se de debò en el seu propòsit de man­te­nir la inte­gri­tat ter­ri­to­rial. Aquest reco­nei­xe­ment és sus­cep­ti­ble d’expres­sar-se en diver­ses cir­cumstàncies, unes de manera més sub­til, d’altres de manera més directa. No obs­tant això, el més pre­vi­si­ble és que en una pri­mera fase hi hagi actors inter­na­ci­o­nals que almenys reco­ne­guin el con­flicte i el caràcter de Cata­lu­nya com a enti­tat capaç de pro­moure una rei­vin­di­cació justa. Ho podria fer, per exem­ple, una estruc­tura inter­na­ci­o­nal que validi el referèndum de l’1 d’octu­bre i cons­tati l’existència de garan­ties de par­ti­ci­pació i de res­pecte als drets mal­grat la pro­hi­bició cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyola de plan­te­jar referèndums de sobi­ra­nia uni­la­te­rals. Això ja es podria inter­pre­tar com una avançada d’aquest reco­nei­xe­ment que amb caràcter defi­ni­tiu arri­ba­ria després de la decla­ració d’inde­pendència. N’hi hau­ria prou que una vali­dació de la mena que sug­ge­rim la for­mu­les­sin experts impar­ci­als de pres­tigi incon­tes­ta­ble encara que no tin­gues­sin cap estat al dar­rere. Però en el supòsit que un o diver­sos estats com­par­tis­sin l’al·ludida visió dels experts la par­tida encara esta­ria més decan­tada cap a la banda cata­lana.

Un altre esce­nari ima­gi­na­ble seria el d’una repressió des­bo­cada ati­ada per les auto­ri­tats espa­nyo­les no sols diri­gida a escla­far el referèndum i a per­se­guir penal­ment els seus pro­mo­tors sinó també, ni que fos amb efec­tes col·late­rals, oberta a pro­moure una vio­lació gene­ra­lit­zada de drets fona­men­tals entre la població cata­lana. Seria molt difícil que en aques­tes cir­cumstàncies no hi hagués cap actor inter­na­ci­o­nal ads­crit a alguna democràcia avançada que no cen­surés ober­ta­ment l’Estat espa­nyol pels seus exces­sos tot ori­en­tant la seva denúncia cap a una pro­testa infor­mal o per canals for­mals en les instàncies de les quals l’Estat espa­nyol forma part. En aquest dar­rer sen­tit recordo, per exem­ple, que els estats poden denun­ciar d’altres estats per vio­la­ci­ons mas­si­ves de drets fona­men­tals davant del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans, com efec­ti­va­ment algu­nes democràcies con­so­li­da­des van fer en inter­po­sar denúncies con­tra Tur­quia o Grècia durant els anys setanta en les deri­ves auto­ritàries dels seus res­pec­tius règims. Qual­se­vol gest així seria una der­rota diplomàtica sense parangó per al govern espa­nyol. El més interes­sant de la qüestió, tan­ma­teix, és que encara que aques­tes solu­ci­ons sem­blin difícil­ment abas­ta­bles, la veri­tat és que en la rea­li­tat de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals podria haver-hi sub­jec­tes modes­tos (o fins i tot molt pode­ro­sos) que ens sor­pren­gues­sin en una reacció hos­til cap a Espa­nya en cas d’un acte des­pro­por­ci­o­nat.

De moment, el que sí que conei­xem amb pro­ves fefa­ents és el pro­fund ner­vi­o­sisme que cor­seca les auto­ri­tats espa­nyo­les i els seus ins­tru­ments de repre­sen­tació exte­rior a l’hora de fer front al repte català. Pre­ci­sa­ment perquè saben que la mínima expressió de reco­nei­xe­ment i de sim­pa­tia cap a una República Cata­lana ja pot pre­ci­pi­tar un canvi radi­cal en la nar­ració del litigi, estan exer­cint una pressió extrema a través d’una ingent inversió de recur­sos. Ara bé, en algun moment es veurà que aquesta pressió extrema, espe­ci­al­ment en aquells casos que pel seu pres­tigi o pel seu poder són immu­nes al que es pugui dic­tar pel govern d’una potència de segon ordre, pot aca­bar per girar-se’ls en con­tra i que allò que han inten­tant con­fi­nar des­es­pe­ra­da­ment dins els mar­ges d’un afer intern esde­vin­gui, perquè els altres així ho mani­fes­ten, un “con­flicte inter­na­ci­o­nal”.