El cant del cigne del gall

Ahir al matí em va des­per­tar el cant d'un gall veí, i l'únic que vaig pen­sar és que el pobre pollas­tre té les hores comp­ta­des. El qui­qui­ri­quic és un so de la infància, quan a casa teníem galli­ner o quan sojor­nava a pagès amb els avis o, més tard, dels galli­ners que hi havia als patis veïns. Avui, escol­tar el cant del gall és una excep­ci­o­na­li­tat, i per això el càntic mati­ner em reme­mora temps pretèrits. Tenir galli­nes i conills a casa for­mava part d'una eco­no­mia de sub­sistència que tot just ara valo­rem, i més quan tas­tem les aus o els lepòrids com­prats, que vés a saber quin ori­gen tenen. Som el que hem vis­cut i no podem dis­so­ciar aques­tes fes­tes de la can­ta­re­lla de la lote­ria (val a dir, que les pes­se­tes tenien més musi­ca­li­tat que no l'euro), ni de l'obli­ga­to­ri­e­tat d'ador­nar casa nos­tra amb més o menys ele­ments nada­lencs, tin­guem o no sen­ti­ment religiós, perquè és una tra­dició que hem mamat tota la vida. El cant del gall és pre­mo­ni­tori de l'arri­bada de la nit de Nadal, quan també se cele­bra la missa del gall, tras­lla­dada a mit­ja­nit, tot i que anti­ga­ment es feia a l'alba. De fet, el gall també té per cos­tum can­tar al mig­dia, a la mitja tarda i a la mati­nada, cant que nor­mal­ment no sen­tim perquè estem al pri­mer son. Vivint a ciu­tat hem per­dut refe­rents com ara el coc-coc de les galli­nes o anar a bus­car els ous, al mig de la palla, sota el merdós pal de galli­ner. El gall també fa Nadal, tot i que a la taula abun­den més els capons (els galls cas­trats), més gras­sos i que donen un millor resul­tat a la cas­sola o al forn. Els galls són una mica com els braus, senyo­re­gen al galli­ner o a les deve­ses, viuen com autèntics reis, tenen les neces­si­tats sexu­als satis­fe­tes, però aca­ben sacri­fi­cats a la ple­ni­tud de la vida. Per tant, el qui­qui­ri­quic que hauré escol­tat aquesta mati­nada ben segur que serà el cant del cigne del gall veí.