El cant del cigne del gall

Ahir al matí em va despertar el cant d'un gall veí, i l'únic que vaig pensar és que el pobre pollastre té les hores comptades. El quiquiriquic és un so de la infància, quan a casa teníem galliner o quan sojornava a pagès amb els avis o, més tard, dels galliners que hi havia als patis veïns. Avui, escoltar el cant del gall és una excepcionalitat, i per això el càntic matiner em rememora temps pretèrits. Tenir gallines i conills a casa formava part d'una economia de subsistència que tot just ara valorem, i més quan tastem les aus o els lepòrids comprats, que vés a saber quin origen tenen. Som el que hem viscut i no podem dissociar aquestes festes de la cantarella de la loteria (val a dir, que les pessetes tenien més musicalitat que no l'euro), ni de l'obligatorietat d'adornar casa nostra amb més o menys elements nadalencs, tinguem o no sentiment religiós, perquè és una tradició que hem mamat tota la vida. El cant del gall és premonitori de l'arribada de la nit de Nadal, quan també se celebra la missa del gall, traslladada a mitjanit, tot i que antigament es feia a l'alba. De fet, el gall també té per costum cantar al migdia, a la mitja tarda i a la matinada, cant que normalment no sentim perquè estem al primer son. Vivint a ciutat hem perdut referents com ara el coc-coc de les gallines o anar a buscar els ous, al mig de la palla, sota el merdós pal de galliner. El gall també fa Nadal, tot i que a la taula abunden més els capons (els galls castrats), més grassos i que donen un millor resultat a la cassola o al forn. Els galls són una mica com els braus, senyoregen al galliner o a les deveses, viuen com autèntics reis, tenen les necessitats sexuals satisfetes, però acaben sacrificats a la plenitud de la vida. Per tant, el quiquiriquic que hauré escoltat aquesta matinada ben segur que serà el cant del cigne del gall veí.