Article 1. Aquesta Llei...

“Article 1. Aquesta Llei regula la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya, les seves conseqüències en funció de quin sigui el resultat i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya.

Article 2. El poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i com a tal exerceix el dret a decidir lliurement i democràticament, la seva condició política.

Article 3. 1. El Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya.”

I així podria anar fent. Fins al final. Perquè aquesta llei, la Llei del referèndum d’autodeterminació, és una llei per enquadernar. Per guardar-la. I és per això que avui n’hem editat un suplement especial.

No està aprovada, però ho estarà a finals d’agost. Llegeixin-se-la amb calma i, un cop hagin acabat, els quedarà clar que sí, que això de l’1 d’octubre és un referèndum. No és ni un cop d’estat ni és una nova mobilització ciutadana. No és un 9-N. És un referèndum i és un referèndum com cal. Amb cens electoral, amb una Sindicatura Nacional, i no només amb urnes (ara ja ningú se’n recorda, de la polèmica de les urnes) sinó amb meses electorals, amb presidents i vocals. Escollits per sorteig entre el cens. I si hi ha ajuntaments que no volen cedir espais per al referèndum, a banda que els seus alcaldes n’hauran de respondre davant dels ciutadans, “la Generalitat els habilitarà”, diu el text.

És una llei que no deixa dubtes. I que no deixa en mans de ningú més que del mateix govern la seva realització. No hi ha voluntaris sinó ciutadans responsables que volen exercir el seu dret a decidir.

I si surt que sí, si guanya el sí, “la proclamació de la independència es farà l’endemà passat de la publicació dels resultats definitius del referèndum”.

S’ha acabat, senyors meus, la pedagogia amb Espanya. Tirem pel dret. I s’han acabat, consellers meus, les pors i les temences. Si s’han quedat al govern, gestionin si us plau els seus vertígens. Ah! I tapin-se les orelles.