Màgia i gent

Els mites i les lle­gen­des també for­men part de la nació. Basats en, pot­ser, fets reals, les trans­mis­si­ons orals a través de gene­ra­ci­ons hi han anat posant cadas­cuna la seva pàtina de mis­teri màgic fins que el fet esdevé lle­genda i fan­ta­sia. Cata­lu­nya té un fons de lle­gen­des molt ric, i mol­tes pobla­ci­ons han fet del mite una marca turística. Com havia escol­tat sovint a casa, “cada terra fa sa guerra”. Res a dir. El patri­moni –i la il·lusió també ho és– mereix ense­nyar-lo i pre­ser­var-lo. Això, però, es pot fer bé o mala­ment. Ningú no dubta que el cas del Comte Arnau, a més de lle­gen­dari i fantàstic, ha esde­vin­gut una marca turística en una part del Ripollès, espe­ci­al­ment a Sant Joan de les Aba­des­ses. Des del 1995, orga­nit­zen els mesos de juliol el Fes­ti­val del Comte Arnau, amb acti­vi­tats que abas­ten un pilot d’àrees: tea­tre, dansa, festa, car­rer, arts plàsti­ques, con­ferències de caire més científic, etc. És bo que hi hagi foras­ters interes­sats en la vida del ter­ri­tori. Un dels actes es va ini­ciar ara fa dos anys i con­sis­teix en una pro­cessó d’ànimes per­du­des, enca­put­xats amb una espelma que van rere un cava­ller i una dama amb arma­dura i un cavall. La tètrica comi­tiva recorre, segons m’han expli­cat, els prin­ci­pals car­rers a les fos­ques. Sem­bla que va par­tir d’una ini­ci­a­tiva ciu­ta­dana en la qual l’Ajun­ta­ment, com és lògic, va ser part impli­cada. L’any pas­sat no es va fer: segons uns, per manca de pres­su­post, i segons d’altres, per manca de gent dis­po­sada a orga­nit­zar-ho de nou. La qüestió és que aquest any hi ha cer­tes quei­xes perquè l’Ajun­ta­ment ha encar­re­gat a una empresa de fora i espe­ci­a­lit­zada la pro­cessó de les ànimes per­du­des que s’endú el Comte Arnau. Aquest fet con­cret m’ha dut a refle­xi­o­nar sobre la con­fusió que actu­al­ment hi ha sobre el turisme com a motor econòmic. Així va fun­ci­o­nar al lito­ral als anys sei­xanta, i l’han degra­dat fins a límits incom­pren­si­bles. La con­versió de Bar­ce­lona en un gran apa­ra­dor està con­ver­tint els ciu­ta­dans en foras­ters a casa seva. La ini­ci­a­tiva de Sant Joan em sem­bla excel·lent. Apro­par la gent al ter­ri­tori. Ara bé, aquesta exter­na­lit­zació, com diuen els reis de l’eufe­misme per evi­tar el vers d’aque­lla cúmbia, em sem­bla, de quítate tú pa ponerme yo... com­porta cert perill. És evi­dent que el foras­ter pot que­dar boca­ba­dat amb una esce­ni­fi­cació espec­ta­cu­lar. Cal no obli­dar, però, que el patri­moni més impor­tant de qual­se­vol lloc és la seva gent. I em fa la impressió que sovint els nos­tres admi­nis­tra­dors ho obli­den.