Els de la gaveta

Durant el franquisme la Guàrdia Civil va ser una de les icones de la repressió orquestrada a partir de l’esporuguiment quotidià. Una por que te la podies trobar anant a comprar el pa o anant a plaça. “Tu diràs, si feien por, amb aquella capa i la gaveta!”, m’explica una dona del poble, que en realitat són molts pobles de Catalunya per on els guàrdies civils anaven a patrullar i campaven amb la impunitat pròpia d’una dictadura. “Venien a casa i els havíem de donar menjar.” Què és la gaveta? A més d’un recipient per pastar el morter o el ciment que gasten els paletes, és la demostració que l’agudesa popular sempre passa per davant dels intents de fer passar per l’adreçador: se li planta al davant, li fa llengots i al tricorni n’hi diu gaveta. “No ho dèiem davant d’ells, eh, que si ens haguessin sentit...!” Passen els anys, mor Franco, el cos policial es deu normalitzar... O això volien suposar, de la mateixa manera que alguns van pensar que amb la mort de Franco s’havia acabat el franquisme. No és que calgui fer una esmena a la totalitat d’un cos que ha patit, també, injustícies (assassinats per Franco, per ETA...). Catalunya n’és plena, d’històries de guàrdies civils que van arrelar al país i que avui tenen nets de la CUP. El que cal és preguntar-se com aquest cos policial pot fer servir, encara, la coacció en uns interrogatoris que no se sap qui els fa fer. O se sap massa. El pòsit de la por no ha marxat i això és un monstre molt fàcil de despertar.