Dir o mostrar

En la tècnica nar­ra­tiva hi ha dues estratègies bàsiques: dir o mos­trar. Un escrip­tor pot dir en un moment de la història que el per­so­natge Tal és un paio des­a­gra­da­ble i agres­siu, o bé pot mos­trar-lo fent coses des­a­gra­da­bles i tenint ges­tos i tics agres­sius allà on va, sense dir en cap moment que el senyor Tal és un cara­llot que més val­dria tenir ben lluny. No fa falta: el lec­tor se’n fa ell mateix la idea de l’indi­vidu, entra més en la història i s’ho fa més real. Fins i tot, alguns escrip­tors juguen a fer que els per­so­nat­ges es pre­sen­tin a ells matei­xos d’una manera, però a través de les seves acci­ons ens mos­tren en rea­li­tat de quina pasta estan fets. Quan això passa, el lec­tor té la sen­sació de des­co­brir per ell mateix la com­plexa rea­li­tat humana de la història. Com si el relat anés sol i estigués pas­sant de debò. La màgia de la lite­ra­tura i tot allò, vaja.

La política no té tanta màgia. Però també és nar­ra­tiva. Molta nar­ra­tiva, i no sem­pre de la bona. Tenim la política espa­nyola, per exem­ple, on sem­pre se’ns deia que “sense violència, s’hi pot defen­sar qual­se­vol opció”. Molt bé. Així hau­ria de ser. Però una cosa és dir-ho, i una altra és que arri­bin uns cata­lans amb l’opció de votar la inde­pendència i et dedi­quis a inha­bi­li­tar-los, amenaçar-los i a llençar-los el Cons­ti­tu­ci­o­nal, la Guàrdia Civil, o el que faci falta. Ens havien dit que la democràcia espa­nyola era un paio amb un pas­sat com­pli­cat però amb qui s’hi podia enra­o­nar i fer unes canyes de tant en tant. Però a aques­tes altu­res de la novel·la, ja sabem per on van les coses i gai­rebé que n’intuïm el final.

Arnaldo Otegi va visi­tar Lleida la set­mana pas­sada. Va omplir el Tea­tre Prin­ci­pal i es va fer sel­fies amb gent pel car­rer. La líder local del PP va apro­fi­tar per dir que el procés català és com­pa­ra­ble a ETA. No és clar si deia una bar­ba­ri­tat, o més aviat mos­trava el desig de tenir al davant un movi­ment que no fos pacífic per jus­ti­fi­car el seu tan­ca­ment en banda a accep­tar com a legítim allò que volen un bon gra­pat de cata­lans. Perquè, amb l’estratègia repres­sora posada en marxa con­tra unes deci­si­ons polítiques pacífiques i democràtiques, el que ens mos­tren és que, en aquest Estat, hi ha opci­ons que no, no es poden accep­tar mai, ni tan sols plan­te­ja­des de forma orde­nada, rao­nada i majo­ritària. No venen ganes de mar­xar-ne? No cal dir-ho: n’hi haurà prou amb mos­trar-ho.