Ara mateix ningú coneix el desenllaç del moment polític que viu Catalunya –i qui digui el contrari menteix– però cada cop es fa més evident que el dia 1 d’octubre es votarà. No només perquè el govern Puigdemont – Junqueras ho afirma constantment amb aplom, sinó perquè alguns dels qui voldrien privar els catalans del seu dret a l’autodeterminació ja criden al boicot abstencionista: boicotejar un esdeveniment inexistent seria tota una fita del surrealisme. Malgrat la incertesa actual, hem de dir que algunes de les conseqüències del referèndum ja les podem començar a intuir.

La primera d’elles s’ha de llegir en clau espanyola i internacional. El combat contra els nostres drets està duent el govern espanyol a posar en risc els dels ciutadans de tot Espanya. Les persecucions polítiques, els judicis d’intencions, la utilització perniciosa de tribunals i fiscals i els efluvis pestilents del clavegueram són garrotades que s’estan ventant, per qüestions estrictament ideològiques, a ciutadans que encara són espanyols. Avui som nosaltres, demà podria ser qualsevol altre. La vessant autoritària del govern espanyol comença a ser recollida a la premsa internacional, i això pot afectar greument la seva reputació.

La segona de les conseqüències del primer d’octubre, aquesta en clau interna, és el canvi de paradigma en la política catalana que suposarà que d’aquí a un parell de mesos la gent tingui la possibilitat de votar amb normalitat, sense fer fintes estrambòtiques. Haurà volgut dir que la voluntat popular, canalitzada a través de les institucions polítiques catalanes, s’haurà pogut fer efectiva per damunt dels aparells repressius de tot un santíssim estat. Això, per si mateix, és un acte de sobirania que es podria resumir amb una frase suada de llibre d’autoajuda: “Voler és poder.” Que aquesta màxima, transformada en un fet palpable, sigui assumida per la majoria de la societat catalana serà un pas endavant pràcticament irreversible.