Nova era del futbol

No és nou que els futbolistes passin d’un club a l’altre per milionades i sous estratosfèrics, envoltats d’una colla d’interessos que pessiguen d’aquí i d’allà i que poc o res tenen a veure amb el futbol. Però el pas de Neymar al PSG supera tot això, traspassa la barrera del so d’allò fins ara conegut i inaugura una nova era. Una era que no sé si m’agrada. N’havíem tingut indicis amb l’entrada del petrodòlar a cabassos en grans clubs (en la propietat o en la samarreta) i la celebració del Mundial a Qatar, enmig d’una empastifada de corrupció que dona gust. Ara aquest fitxatge certifica que el futbol pot arribar a uns nivells d’edulcorament que fan feredat. Fins ara els milions havien eixamplat les diferències entre clubs grans i petits, de manera que ni els petits s’han salvat d’aferrar-se a inversors de tota mena per sobreviure. Però les carretades de diners dels xeics, de les dictadures dels Emirats o Qatar, amb el capital xinès, fent també forat, són per tot, ho compren, ho capgiren i ho desnaturalitzen tot. Són als noms de l’estadi, a infinitat de samarretes, al capdavant dels clubs... Juguen una altra lliga, mengen a part i poden convèncer un dels millors futbolistes del món d’enrolar-se en una lliga de segona com la francesa. El terratrèmol d’aquest traspàs i d’aquesta bombolla tindrà ressons incalculables. L’esperança es troba en el mateix futbol: que com a joc d’equip i, per tant, de generositat i complicitats, demostri que un equip es fa i no es pot aixecar només a còpia de xecs i de xeics.