L'home de la cua

La vida d'Elena Castedo és com una pel·lícula. Ara té setanta-dos anys, i només en tenia dos quan Pablo Neruda va rescatar 2.500 exiliats republicans espanyols de camps de concentració francesos «venidos de la angustia y de la derrota» i els va encabir com va poder en el vaixell Winipeg –habilitat només per a vuitanta passatgers, que va salpar en direcció a Valparaíso (Xile), on va arribar el 3 de setembre de 1939–. Elena hi va viatjar amb el pare i la mare; allà va créixer i va fer una mica de tot, des de vendre productes de neteja fins a aprendre i ensenyar ballet. Introduïda en el món de l'alta costura, va arribar a ser la model més cotitzada del país. Però també va estudiar: es va llicenciar en lletres a la Universitat Catòlica de Santiago i es va doctorar a Harvard. Vídua del primer marit, es va tornar a casar amb un diplomàtic destinat a l'ambaixada dels Estat Units a Saigon, on va patir les tribulacions de la guerra del Vietnam. En fi, una vida de pel·lícula, de la qual no parlaríem aquí si no fos perquè en aquesta complexa i rocambolesca trajectòria hi hem trobat un moment transcendental i colpidor. Elena Castedo va estar a punt de no poder pujar al Winipeg, perquè la tria dels viatgers era molt rigorosa. Es volia evitar que hi hagués algú amb una malaltia infecciosa, i ella tenia tos ferina. En el decurs dels interrogatoris i dels tràmits burocràtics, cada vegada que tenia un accés de tot, la seva mare l'estrenyia fort contra el pit. Però, a més, l'home que anava darrere d'elles a la cua es va posar espontàniament a emetre sons guturals com si tingués raspera. La simulació i la dissimulació van ser perfectes.

El món, sortosament, és ple de persones que amb accions mínimes o gestos aparentment insignificants poden canviat el curs d'una vida. Elena es va trobar un dia amb Pablo Neruda i li va dir: «Estoy viva gracias a ti.» Sí, però també gràcies a aquell home anònim de la cua que, en els moments decisius, s'esforçava a tossir sense tenir tos.